La peça clau

       Fa uns anys em sentia com les peces soltes d'un rellotge incapaces d'acoblar-se per a formar un tot. Amb el temps he sabut que no podien unir-se perquè desconeixen a quin tot pertanyien, els mancava saber què les aglutinava i per a què.

       Sempre he sabut que la meua vocació era la docència, però aquesta certesa s'ha vist emboirada i fins i tot eclipsada per les traves que li posava el món educatiu. És a dir, sentia una necessitat genuïna d'ensenyar que s'estampava contra el mur de la rigidesa d'un sistema molt tancat i inqüestionable.

       La meua vocació no ha trobat mai un terreny que l'aculla i la faça germinar i florir, però això no m'ha impedit intentar arrelar en qualsevol terra àrida i intentar traure algun brot. He provat totes les modalitats d'ensenyament, tret de l'universitari: escoles d'adults, ensenyament secundari públic, privat i concertat, classes particulars i escoles oficials d'idiomes. Vaig començar alternant l'ensenyament a persones adultes amb la secundària, però en aquest últim àmbit vaig tindre experiències molt frustrants. No m'hi podia adaptar de cap de les maneres, i, per més que intentava fer com els meus companys i companyes (és a dir, conformar-me i aguantar) sentia un ofec i una angoixa que em paralitzava. I llavors vaig cometre un greu error: creure en els judicis dels que m'envoltaven i de la societat i considerar-me no apta per a ensenyar a adolescents. Amb gran dolor i sentiment de fracàs vaig acceptar que no valia per a ser professora d'institut, no tenia el que calia tindre (saber imposar-se). A mi el que m'agradava era ensenyar, no obligar; connectar amb l'alumnat, no crear distàncies i escalons amb severitat i disciplina militar. Així que em vaig centrar en l'ensenyament a adults, i per circumstàncies de la vida em vaig especialitzar en la preparació per als exàmens de valencià de la Junta Qualificadora.

       Van ser uns anys de moltes satisfaccions, d'aprenentatges com a professora i com a persona i de coneixences que he de reconéixer que han sigut una peça clau en el trenclacosques del meu camí professional. I durant molt de temps vaig creure que havia trobat la meua vocació. Però amb gran desconcert vaig descobrir un dia que les peces estaven encara desballestades, esperant aquell element de connexió esmunyedís que les acoblara. Però la vocació, sobretot si és molt concreta, és una força interior que, com el curs d'un riu, tot i els obstacles que es troba al seu camí, acaba arribant a la mar. I així, anava sorgint sense que me n'adonara. El que en principi era un torró de continguts gramaticals (com els pronoms febles, els verbs irregulars, etc.), els convertia en material susceptible de convertir-se en jocs. Era irreverent amb la gramàtica, m'inventava històries amb les normes i passava de nomenclatura lingüística i altres rotllos que només interessen els filòlegs. És a dir, a pesar de la limitació del temari i de l'objectiu de les classes —aprovar el mitjà o el superior— intentava fer esquitllar per on fóra la creativitat i el joc, però, sobretot, intentava ser pràctica. D'altra banda, notava també, sobretot en les classes particulars, com el meu rol anava més enllà de ser una mera preparadora d'exàmens. Sovint havia d'animar l'alumnat a superar les pors, la baixa autoestima, els nervis de l'examen, les dificultats a l'hora d'afrontar la gramàtica i d'aprendre en general... Fet i fet, ensenyava a superar els impediments interiors per a aprendre i intentava potenciar els punts positius i els recursos propis de cadascú. I vaig anar descobrint en mi una facilitat innata per a detectar què fallava en l'aprenentatge d'una persona, així com el potencial que tenia dins. Recorde que tenia una alumna que em deia: "Ets la meua mànager" (supose que ara en diria "coach", que s'estila tant). Fins i tot alguns alumnes han passat a ser bons amics meus. No obstant això, em sentia limitada per un temari aspre i avorrit i un objectiu massa prosaic i concret: aprovar un examen oficial. M'ho va fer veure un company professor de secundària que va vindre de reforç per als exàmens de l'escola oficial d'idiomes on em tocava substituir. Parlant de les nostres respectives feines, em va preguntar si realment m'omplia fer-hi classe, tenint en compte que tot desembocava en l'obtenció d'un certificat oficial (A1, B2, etc.). No m'ho vaig pensar ni un segon i vaig respondre un "sí" rotund que sonava a desesperació, ja que era l'única opció que tenia després d'haver descartat la secundària perquè pensava que era jo el problema. Ell va afegir: "A mi m'agrada més l'institut, perquè puc educar". Aquesta afirmació ha estat com una llavor creixent a les fosques en algun racó de la meua consciència.

       D'altra banda, la meua pertinaç vocació, com un imant poderós, anava acostant-me a llibres i reportatges sobre persones que conceben l'educació d'una altra manera. En concret, l'atzar? em va dur a un llibre de Ken Robinson, un expert en educació que critica de manera contundent el sistema educatiu actual i proposa introduir-hi més creativitat i flexibilitat, i a un reportatge sobre Linda Lantieri, professora i pedagoga pionera en la introducció de l'educació emocional i de la meditació als instituts nord-americans. Notava dins de mi el brogit de les peces en vibració. Sabia que m'estava aproximant, però la imatge del tot no acabava de formar-se.

       Va ser fa uns mesos, durant una substitució en un col·legi concertat, quan tot va encaixar per fi. Em vaig trobar fent de tutora a un grup "difícil" i per això mateix, sota la pressió d'una situació al límit, vaig decidir ser jo mateixa. Sorprenentment, vaig connectar amb el grup al qual tot el professorat temia. Vaig ser més conscient que mai del fet que es podia fer classe d'una altra manera. No era cert que no fóra apta per a l'ensenyament secundari, allò que fallava era el sistema educatiu. I, sobretot, vaig ser més conscient que mai de la meua vocació concreta: ensenyar a despertar. Es podria concretar, a grans trets, en els aspectes següents:

     activar la creativitat

     educar les emocions i el coneixement interior

     provocar l'esperit crític

     oferir coneixements pràctics per a la vida real (això inclou l'aplicació de le noves tecnologies a l'aula)

     ajudar a traure el potencial de cadascú

  L'atzar ha continuat acostant-me a gent com jo que vol transformar l'educació i que aquesta vaja més enllà de memoritzar i vomitar uns coneixements que l'alumnat oblidarà al cap de pocs dies i que, d'altra banda, es poden trobar fàcilment en un món tan connectat. Una educació que no tinga en compte només la part mental, sinó també la part emocional i la intuïció. Comptat i debatut, una educació que integre tots els nivells de la persona i que l'ajude a viure, no només a buscar treball.

  En una època de dificultats, és precisament en l'educació on rau el poder de transformació de la societat. Cal educar persones més conscients de qui són i del que són capaces de fer, no treballadors competitius i infeliços. L'educació és la peça clau. Cal canviar l'educació perquè canvie el món.

  M'acompanyeu en aquest viatge de recerca i reflexió que inicie en aquest blog?

[Els articles anteriors són importats del meu altre blog, Pluja de setembre, i constitueixen la base de les meues reflexions i investigacions al voltant de l'educació]