Ensenyar a despertar

"La clau de l'educació no és ensenyar, és despertar."         

 Ernest Renan     

  

Em van bastar tres dies en un institut públic de la rodalia de Barcelona per a confirmar clarament que l'ensenyament necessita un canvi radical.

Ja a primera hora del matí vaig sentir la inutilitat del professor. La classe semblava un vesper caòtic: alumnes inquiets guaitant per la finestra, alçant-se contínuament, emprenyant els altres companys, escoltant música en aparells que no sé anomenar, cridant, passant-se una mena de pilota de paper... Em vaig passar una bona estona dreta, mirant-los, esperant que callaren, però semblava que era invisible. Vaig intentar posar-hi ordre, però estaven tots a la seua, parlant en grups, donant-me l'esquena com si fóra un espectre i no la professora que acabava d'entrar. Si a les bones no podia, no em quedava més remei que anar a les males. Com que no crec en la imposició de l'ensenyança i el mètode dels crits hauria significat estar sempre de mala llet perquè em feren cas (tampoc hauria servit de res, la veritat), vaig agafar la maquineta que em va donar el director i vaig començar a demanar el nom d'alguns per posar-hi negatius. Això sembla que els va atemorir una mica, perquè pensaven que clicaria en l'opció "Avisar els pares". Em va sorprendre una mica, en una altre institut on havia estat els pares els la bufava. Per fi vaig poder començar a explicar la lliçó, però quan vaig començar a parlar van tornar a girar-se d'esquena i parlar entre ells. Vaig intentar captar la seua atenció una vegada i una altra fins que un dels alumnes que seia a primera fila em va dir que perdia el temps explicant, que allí no podria. Els vaig manar exercicis i em vaig asseure. Mai no m'havia sentit tan innecessària i inútil.

Després de l'esbarjo tenia els de primer de batxillerat, i pensava que per ser més majors i no estar obligats la cosa aniria millor, però no va ser així. Estaven més calmats que els de 3r d'ESO, però la seua actitud era de passotisme absolut, desgana, fins i tot amargor d'estar allí. Alguns no paraven de riure's i fer acudits grollers d'índole sexual. Només volien que jo parlara i parlara per poder desconnectar, fer els deures d'una altra assignatura, contar-se batalletes o jugar amb el mòbil. Quan intentava que participaren en la classe, adreçant-me a ells contínuament perquè no s'avorriren, es queixaven. I jo no estava disposada a explicar a les parets i fer com que la faena estava feta quan acabara. Jo volia que aprengueren, per poc que fóra, que en tragueren alguna cosa de profit. "Per què esteu ací si no voleu estudiar? Ningú us obliga ja", els vaig preguntar quan no podia més. I molts van respondre: "Jo no volia, però mon pare m'obliga, perquè no sap què fer amb mi, com que no tinc edat per a treballar...".

A l'hora de dinar, vaig acudir al bar de l'institut on em vaig trobar part del professorat. Vaig pensar que podria desfogar-me amb ells i compartir penes i solucions, però quan vaig intentar transmetre a la professora de ciències els meus dubtes sobre continuar en una professió (obligar per la força a aprendre) que no era per a la qual m'havia preparat i que no sabia com fer-m'ho per a no acabar d'ací a uns anys amb la vocació feta xixines, ella em va mirar amb estupefacció i incomprensió, i va començar a parlar de sou, d'estabilitat, de punts, d'oposicions, d'impossibilitat de treballar en res millor... Jo li parlava de vocació i ella de benestar econòmic.

La decepció no va acabar ací: durant el dinar, vaig sentir en una de les conversacions el nom del professor al qual substituïa. Em vaig assabentar per què estava de baixa: s'havia trencat el puny en pegar fort contra la taula, segurament pres per la ira que li provocaren els alumnes. I els comentaris sarcàstics i les rialletes em van fer constatar la manca de solidaritat que a vegades hi ha entre els docents. Parlar dels problemes que tens a l'aula és un tema tabú, i demanar ajuda signe de debilitat.  El lema que impera en les sales del professorat, llevat d'algunes excepcions, és: "Que cadascú se les apanye com puga i que calle la boca, que no volem ser conscients de l'angoixa que ens produeix el nostre treball". Segons l'informe Talis de l'OCDE, que enquesta milers de professors arreu del món, els docents espanyols són dels que menys col·laboren entre ells.

Aquella experiència em va marcar igual que la primera que vaig tindre en l'ensenyament secundari. Em va fer reflexionar profundament al voltant de tota la meua experiència docent i la intuïció que se'n derivava. En primer lloc, em vaig preguntar si el problema era l'actitud dels adolescents. I, encara que era evident que són irrespectuosos i desmotivats, no se'ls podia criminalitzar per això: són el producte d'una societat estressada i interessada més en el benestar exterior que en l'interior, més superficial i consumista i menys reflexiva. A més a més, "tenen els pares més permissius de la història, amb problemes per a exercir l'autoritat, la qual cosa s'observa quan hi ha tensions al centre, perquè es posicionen més del costat del fill-alumne que del professor", afirma Fernando Gil, sociòleg de la Universitat de Salamanca. Em vaig posar en la pell dels alumnes per intentar comprendre'ls i vaig arribar a la conclusió que no era gens estrany que es rebel·laren tant en les classes: se'ls dóna coneixements teòrics sense una marc aplicable a la realitat que no tindran mai utilitat en la seua vida. A més, es potencia la memorització per damunt del pensament crític i, sobretot, de la creativitat. Prevalen els coneixements teòrics per damunt de les capacitats humanes. La falta de motivació per part dels estudiants, doncs, és la conseqüència i no la causa del problema. La solució seria adequar els continguts perquè foren més pràctics i canviar radicalment la metodologia docent: en lloc de la transmissió directa de coneixements, unidireccional, en la qual el professor parla i l'alumne escolta, caldria fer més participativa la classe. L'informe Talis de l'OCDE mostra com els docents que creuen en una ensenyança més participativa són més propensos a dir que l'ambient en classe és bo, mentre que els que segueixen el mètode clàssic tendeixen a veure-hi més problemes de disciplina. Pel que fa als continguts, provem a implicar-los en assumptes que els concerneixen: que aprenguen sobre sexualitat en compte de fer-ho sobre l'esquema de l'aparell reproductor. D'aquesta manera no es donarien contradiccions tan xocants com el fet que els alumnes sàpien analitzar sintàcticament una oració però no se sàpien expressar.

El que falla realment en l'ensenyament, per tant, a més del rerefons d'una societat pobra en valors i uns pares permissius, és el model educatiu (vegeu l'entrada "Enviar els xiquets a la fàbrica"). Hi ha nombrosos exemples d'experiències educatives alternatives que donen fe del fet que fins i tot l'alumnat més conflictiu respon quan els ofereixes un altre model distint. Així ho assegura Rafael Porlán, catedràtic de Didàctica de les Ciències i membre de la Red Ires (formada per docents de tots els nivells que promouen un ensenyament distint del tradicional): menciona un projecte que va aconseguir millorar l'ambient en un institut molt conflictiu de Sevilla a través de l'assignatura de Plàstica: van posar els xavals a reproduir obres d'art que ara decoren el centre. No es tracta d'iniciatives tan aïllades: com més va més centres apliquen altres maneres d'ensenyar, com podeu veure en el documental realitzat per un grup d'estudiants i llicenciats en Comunicació Audiovisual argentins, La educación prohibida. Aquest llargmetratge mostra 45 experiències educatives en 9 països distints (Argentina, Xile, Uruguai, Colòmbia, Equador, Mèxic, Guatemala, Perú i Espanya). Un dels promotors del projecte, Franco Iacomella, crida l'atenció sobre el fet que "s'ensenya segons una lògica vertical, en la qual els mateixos alumnes no tenen cap participació, ni en els continguts, ni en els mètodes i se'ls forma de la mateixa manera, com si tots tingueren la mateixa capacitat d'aprenentatge".  Mostrant aquestes 45 maneres distintes d'ensenyar, no només pretenen qüestionar el model actual, sinó també "demostrar que no és una utopia, que es tracta d'experiències reals més enllà del pla teòric i s'estan duent ja a la pràctica".

Si hi ha altres maneres de fer les coses, què ho impedeix? En primer lloc, el control estatal. Com diu Joan Domènech Francesch, director d'una escola pública i un dels teòrics de referència de la renovació pedagògica a Catalunya: "Hem viscut una administració (no solament l'actual, també l'anterior) amb una política consistent a dir com s'han de fer les coses. Això no afavoreix que s'enforteixin els centres, sinó que els debilita. Perquè constantment et diuen com has de fer el currículum. Mira, una anècdota: fa uns anys fins i tot van sortir regulades les cançons que havies d'ensenyar als nens. Hi ha llista de lectures obligatòries en unes altres etapes… Hi ha molts elements de control imposats, perquè l'educació és un sistema ideològic. Però això té un efecte pervers sobre el sistema, perquè no ajuda a enfortir-lo". I és veritat que en l'ensenyament públic tenim gent suficient que entén els reptes i els canvis necessaris per a crear el sistema que els alumnes necessiten, però es veuen obstaculitzats per la burocràcia del dia a dia i per la intervenció política. En segon lloc, no s'innova a l'aula perquè la manca de vocació de molts professors de secundària ho impedeix. És un problema que molts pedagogs i experts en educació, com l'esmentat Rafael Porlán, estan denunciant.

I així arribe a la conclusió que, atesa la imposició del model educatiu per part del govern, hem de confiar en el treball individual de certs professors que realment tenen vocació d'ensenyar i s'hi impliquen. Però hauran de lluitar contra la burocràcia, les crítiques d'altres professors i de pares conservadors, i contra les seqüeles que el sistema antic ha deixat sobre els alumnes. Fet i fet, s'han d'enfrontar a tota una societat. I això perquè aquesta societat no valora els professors. Els pares, si poden triar centre, solen fixar-se sobretot en les instal·lacions, el tipus de gent que hi va o el prestigi del centre. Però pocs pregunten pels professors i com i per què s'han escollit. Per a John Dewey, considerat un dels teòrics de la pedagogia progressista, el professor és essencial, és la peça clau de l'educació, molt més que la pedagogia, el mètode o l'escola. És més, pensava que els millors professors podien no tindre coneixements i formació pedagògics. Per a ell no hi ha una tècnica per a ensenyar, sinó que el professor havia de complir unes condicions com ara tindre coneixements sobre la matèria que impartia, sobre els xiquets i una gran simpatia per aquests. Com deia Erasme de Rotterdam: "L'amor mutu entre qui aprén i qui ensenya és el primer i més important pas cap a l'ensenyament".

Acabe amb les paraules d'un dels xavals que apareix en el documental La educación prohibida: "Nos enseñan a estar lejos unos de otros y a competir por cosas que no tienen valor. Padres y maestros no nos escuchan, no tienen idea de qué sentimos, qué pensamos o queremos hacer".