Al
ser humà li costa canviar els sistemes, sobretot si hi ha interessos d'alguns
pocs poderosos pel mig. I tant fa que siguen de caire polític, econòmic,
religiós o cultural. La complexitat de la vida, la seua fragilitat i la
impermanència de coses, estats i esdeveniments fa que el ser humà busque
desesperadament certeses, (falsa) estabilitat, repetició i rutina que
embolcalle d'immobilitat i seguretat la vida. Per això quan esclata una crisi
en algun d'aquests sistemes, s'obri una escletxa que pot en principi agrir
aquest estat de dolç somnambulisme; no obstant això, serà un àcid beneficiós:
l'àcid de la reflexió i la consciència. És el que està passant amb l'actual
crisi econòmica.
Però
estem en una època de grans conflictes (que preludien canvis substancials) a
tots els nivells. La gent ara mor més d'infarts i de depressions que d'altres
malalties amb més mala fama. Sembla que, al món occidental, està creixent un
malestar indefinit que ens fa estar insatisfets i crispats. Seria interessant
que es fera una estadística per a determinar si ara sorgeixen més poetes, ja
que la poesia és la porta a la recerca de sentit i de preguntes, que en temps
d'alta indefinició són més necessàries que les respostes.
És
en l'educació on més es deixa veure aquest estat de conflicte interior
generalitzat. El sistema està fallant perquè la societat està fallant. O
precisament perquè la societat està canviant i el sistema educatiu no s'hi ha
adaptat. Professors, psicòlegs, pedagogs i polítics malden per trobar-hi una
solució, però el problema continua. Segons el meu parer, els canvis que
propugnen són només tiretes en un dessagnament. Cal una visió més global del
problema, cal canviar el sistema educatiu de soca-rel.
Estem realment preparant els
xiquets per al món real? La resposta és ben
clara per a Linda Lantieri, professora novaiorquesa amb més de 40 anys
d'experiència i experta en educació social i emocional: "Tenim implantat
un sistema educatiu que es va dissenyar en l'era industrial (cap a la fi del
segle XVIII i principi del XIX) per a respondre a les necessitats del moment:
xiquets ben preparats en una sèrie de matèries, disciplines, amb horaris
fabrils, activitats reglades com en una cadena de producció, bons treballadors.
S'ha adaptat als temps però en la part substancial el sistema no ha variat. És
útil, encara que és una visió estreta de l'educació. ¿Hi haurà, tal volta,
relació entre aquells exèrcits de bons treballadors que hem format deixant de
costat els sentiments, les emocions o els conflictes personals, i un segle XX
tan violent?" Una molt bona pregunta.
És
a dir, l'escola actual està preparant per a afrontar el treball, no la vida.
Potser molts s'escandalitzaran en llegir aquesta afirmació; com he dit al
principi, al ser humà li agraden els sistemes, i li costa trencar-los. Però si
reflexionem una mica ens adonarem que preparar per a la vida és també preparar
per a saber conviure amb els altres, per a conéixer-se, per a saber gestionar
el propi dolor i el dels altres. Un alumne pot tindre excel·lents notes i tanmateix
fracassar en la vida, no ser capaç de fer amics, de relacionar-se amb persones
distintes, de manejar la seua ràbia i ser capaç de manejar el seu estrés. Per
això l'escola és una oportunitat no sols per a ensenyar sabers acadèmics
(matemàtiques, llengua, història...), sinó també com saber relacionar-se amb
els altres o controlar les emocions. Això és el que ajuda a manejar la
frustració. A aquesta conclusió va arribar Linda Lantieri quan treballava en
una escola de Harlem. Un tiroteig que va posar fi a la vida d'un xaval va fer
que un reporter del New York Times
anomenat Daniel Goleman entrevistara Linda, que ensenyava a les escoles
públiques a resoldre conflictes de manera pacífica. "Una mestra ensenya
pau als seus alumnes", va titular en el Times. Aquest periodista va aprofundir en el tema i va escriure un
llibre: La intel·ligència emocional
(1995), que va ser best seller durant
una dècada.
L'ensenyança
social i emocional que Linda Lantieri i Daniel Goleman propugnen és un procés
mitjançant el qual xiquets i adults són més conscients a l'hora de manejar les
seues emocions per a mantindre millors relacions amb els altres i ser capaços
d'adoptar bones decisions. Bàsicament es tracta de tècniques de respiració i
relaxació que ajuden a calmar el cos i enfocar, fixar l'atenció. Quan entrenem
la ment per estar tranquil·la i relaxada, aleshores som capaços de manejar
millor l'estrés. És com una mena de meditació. Es propicia el silenci per a enfocar la ment, i així crear a
l'interior de cada xiquet un nucli intern fort. En paraules de Linda:
"Quan cree un espai per a la introspecció és com si estiguera fent un
depòsit al banc, per poder utilitzar-lo en temps de necessitat, quan arribe
l'adversitat. Si un xiquet comença a experimentar aquesta calma, aquesta tranquil·litat,
augmenta el seu depòsit al banc del cervell, i quan els ocorre alguna cosa
desagradable o estressant, no reaccionen de manera automàtica."
El
seu mètode està implantat en mig miler d'escoles públiques d'Estats Units i
altres tantes de Brasil i Puerto Rico. I són molts els estudis i informes que
l'avalen, com l'estudi de la
Universitat de Columbia, el qual constata que una hora
setmanal d'aprenentatge d'aquest mètode disminueix un 23% la conflictivitat a
l'aula i millora el rendiment acadèmic un 11%. A més, un estudi internacional
promogut per la
Fundación Marcelino Botín l'any 2008 basat en experiències
educatives reals que s'han desenvolupat en sis països, revela que l'educació
emocional i social a l'escola millora la convivència i els resultats acadèmics
de l'alumnat. Els autors d'aquest informe han arribat a la conclusió que
aquests programes redueixen significativament, i fins i tot eviten, els
problemes de conducta, el consum de drogues, tabac i alcohol, així com
l'ansietat i els símptomes de depressió. A banda de ser menys conflictiu, cal
destacar que l'alumnat que va participar en aquestes experiències va aconseguir
millors qualificacions que aquells que reben una educació estrictament
acadèmica.
Crec
que a aquestes altures ja deveu estar convençuts que l'educació necessita un
canvi. Però és que encara n'hi ha més. Hi ha escoles i instituts arreu del món
que potencien un altre valor per a mi bàsic per a la vida i que el sistema
educatiu normal sol bandejar: la creativitat. És una qualitat poc valorada
perquè la devoció a la intel·ligència ho domina tot, mutilant altres parts
importants per al desenvolupament humà. Tot i així, sempre hi ha hagut
crítiques a les definicions de la intel·ligència que només es basen en el
coeficient intel·lectual. Una sèrie de teories alternatives sostenen que la
intel·ligència abraça molt més que el que els tests del coeficient
intel·lectual podran avaluar mai. Howard Gardner, professor de psicologia de la Universitat de Harvard
ha afirmat que tenim no una, sinó múltiples intel·ligències: lingüística,
musical, matemàtica, espacial, kinestèsica, interpersonal (relacions amb els
altres) i intrapersonal (coneixement i comprensió d'un mateix). Manté que tots
tenim distints punts forts en diferents intel·ligències i que l'educació hauria
de tractar-les de la mateixa manera perquè tots els xiquets tingueren la
mateixa oportunitat de desenvolupar les seues habilitats individuals. La
majoria de la gent té una visió molt limitada de la intel·ligència i tendeix a
pensar-hi sobretot des del punt de vista de la capacitat acadèmica. Aquesta és
la raó que moltes persones que són llestes en altres àmbits acaben creient que
no ho són en absolut. A més a més, la majoria de persones creuen que la
intel·ligència i la creativitat són coses totalment diferents. Però per a Ken
Robinson, expert en educació i desenvolupament del potencial humà, la
intel·ligència i la creativitat van juntes: "Estic convençut que no es pot
ser creatiu i no actuar intel·ligentment. De la mateixa manera, la forma més
elevada d'intel·ligència consisteix a pensar de manera creativa."
Aquest
enfocament de destacar la creativitat com un valor fonamental per a
l'aprenentatge s'està duent a terme en algunes escoles pioneres d'arreu del
món:




Comptat
i debatut, atesos els desafiaments que hem d'afrontar a tots els nivells,
l'educació no necessita que la reformen: necessita que la transformen. I la clau per a la transformació rau en el potenciament
de les qualitats següents:
-aprenentatge emocional i social
-capacitat crítica
-creativitat
-personalització de l'educació:
descobrir els talents individuals de cada xiquet, col·locar els estudiants en
un entorn en què vulguen aprendre i puguen descobrir de manera natural les
seues vertaderes passions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada