Els alumnes són els mestres

Entrevista al professor de secundària Carlos gonzález en el programa "Para todos la dos" amb referència al documental "Entre maestros".

http://www.rtve.es/alacarta/videos/para-todos-la-2/para-todos-2-debate-entre-maestros/1685959/

Classes de felicitat?

Classes de pensament positiu, assignatura de Felicitat, meditació abans de cada examen... No és una utopia, és real i s'està fent a Alemanya, Austràlia, Bhutan... Vegeu el documental del canal de TV Euronews:

http://es.euronews.com/2014/07/04/la-felicidad-se-ensena-y-se-aprende/

Una força capaç de seduir amb la veritat

   Maria acaba de complir 16 anys. El seu noviet li ha regalat un llibre de Vicent Andrés Estellés, un poeta valencià que la seua professora de literatura els ha recomanat. Quan l'ha obert per olorar-lo, ha vist que hi havia una pàgina marcada: era la del poema "No hi havia a València dos amants com nosaltres". I, en roig sang, un cor dibuixat encerclant tot el poema. S'ha aborronat en sentir el seu cor desbocar-se, com si fóra percudit per una energia intensa que li pujava a les galtes transformada en flamarada. Des que el seu cor va començar a estremir-se d'aquesta manera nota que alguna cosa ha canviat dins d'ella. Les amigues parlen d'enamorar-se com d'una aventura emocionant, de miradetes a classe i besos apassionats. Maria se sent estranya, feliç i alhora trista. No sabria com definir-ho. Solament sap que una força poderosíssima s'ha apoderat del seu cor i dels seus pensaments i no sap com controlar-la. D'alguna manera intueix que està deixant arrere la xiqueta i començant a ser dona i això l'esfereeix. No sap res dels sentiments, ningú li ha ensenyat com manejar-los. I encara menys la por. Perquè l'estranyesa i la mena de tristor que sent acompanyant l'eufòria de l'amor és por, però encara no sap com identificar això que sent. Sa mare, que sempre ha vist com una amiga, ara li sembla una estranya. Es riu del seu "encapritxament" i l'aconsella que no es deixe cabdellar pels hòmens, que no val la pena patir per ells. L'amarguesa amb què ho diu la traspassa com una espasa. I la confon més encara. Ningú entén la intensitat dels seus sentiments, ningú li sap dir si val la pena o no sentir amor. I tampoc no hi ha ningú per a dir-li que la por acompanya sempre l'amor, ni com acollir-la. Observa els seus pares al sofà de cara al caixó sense res a dir-se, les amigues parlar de rotllets i tios bons, i se sent profundament sola en un món que obvia els sentiments. Només té l'alleujament de les classes de literatura: la professora insisteix molt a comentar poemes i això la reconforta. En la poesia troba la veritat i la comprensió que li manca. Els poetes sí que parlen del que senten, i no sols això, sinó que es llancen de cap a les pors, tot amb una intensitat semblant a la que sent ella. La poesia li ha fet veure allò que compartim tots els sers humans, aquell intent de trobar sentit a la vida, al que ens passa per dins. Llegint poesia veu que hi ha altres persones que tenen lluites interiors i patiments, que també senten la necessitat de comprendre i indagar. Que gosen anar endins. I es despullen en el poema perquè altres puguen reflectir-s'hi. La poesia per a ella és humanitat compartida. Ho ha corroborat en llegir el poema de Joan Margarit que la profe els ha passat. La compassió i la subtilesa del poeta ha esquinçat el desconcert i la foscor interiors i, com un far, ha il·luminat una estança que és al nucli d'ella mateixa. Una estança on els contorns del jo es difuminen i les veus dels altres es confonen amb la seua. Un lloc on pot sentir els altres ben a prop. I comprén que la soledat és una il·lusió.

                           

                               Educació

                          La poesia, exacta i perillosa,

                          descobrirà al noi i a la noia

                          l'ànima adolescent,

                          aquest llençol estés en un carrer sinistre.

                          La poesia és la primera lògica.

                          Ha parlat sempre del mateix i, en canvi,

                          el que diu sempre és nou, tant com ho és

                          la sortida del sol o el cel de nit.

                          Extraviats en el fracàs dels pares,

                          trobaran una força capaç

                          de seduir-los amb la veritat?

L'educació prohibida

       Com vaig comentar en una entrada anterior, m'havia passat tota la meua vida laboral com a docent intentant encaixar en el sistema educatiu i pensant que la insatisfacció i impotència que sentia es devia a la meua malaptesa o al meu inconformisme, que abans considerava un tret negatiu. No va ser fins a l'última substitució que vaig fer a principis d'any en un col·legi concertat que vaig despertar del tot, que vaig ser plenament conscient del que succeïa.

       Em va tocar ser tutora d'un grup de primer de batxillerat contra el qual la directora ja m'havia previngut el primer dia subtilment, en un intent de no condicionar-me negativament. Però pels comentaris i la mirada desesperada del professorat amb què em trobava pels corredors camí de l'aula vaig saber que es tractava d'un grup realment difícil (indisciplina, actitud desafiadora, poc interés a atendre, molts suspensos, gran quantitat de faltes d'assistència, molta xarrera a classe...). Quan vaig entrar a l'aula, efectivament, vaig veure un alumnat amb molt poques ganes d'atendre i moltes de jugar i de xarrar, i fins i tot amb una actitud hostil. Excepte la cap d'estudis, la majoria del professorat m'havia aconsellat ser dura i no passar-ne ni una. Però dins de mi intuïa que imposar disciplina no era la millor opció, ja que l'actitud desafiadora es devia precisament a aquest intent de disciplinar-los. I a mi tampoc se'm donava bé ser autoritària: anava contra els meus principis obligar a aprendre. Així que els vaig proposar: "Voleu que siga una professora enrotllada, o una professora energúmena? M'és igual si voleu atendre o no, només vull que deixeu que la gent que tinga realment interés puga escoltar la classe. La resta, podeu fer la sesta si voleu, però no molesteu. Us propose un tracte: no em molesteu i jo no us molestaré. És decisió vostra". I amb gran estupor per part meua i de la resta de professorat, la cosa va funcionar més o menys. Com que no se sentien obligats a comportar-se d'una manera determinada ni se'ls pressionava perquè estudiaren o atengueren, se sentien més còmodes a la meua classe. I realment em vaig sentir respectada, perquè jo els deixava ser. Al cap i a la fi, jo tampoc encaixava en el sistema educatiu: em sentia més a prop d'ells que del professorat. Els entenia a la perfecció: ni m'agradava la disciplina, ni passar tantes hores seguides al centre (maleït horari intensiu), ni haver d'explicar un temari tan infumable, uns continguts que no els servirien per a res en la vida. Vaig estar uns dies observant-los i deixant-me guiar pel meu interior. I vaig anar veient el que realment passava: hi havia un bon grapat d'alumnes que no atenien, xarraven i desafiaven el professorat perquè estaven perduts, desorientats: no sabien el que volien. En una tutoria els vaig preguntar si realment  tenien tots intenció d'anar a la universitat, i em va sorprendre la rotunditat i unanimitat de l'afirmació, que contrastava amb l'alt grau d'absentisme i assignatures suspeses. Quan els vaig anar coneixent millor em vaig adonar del grau tan elevat de competivitat que hi havia entre ells, de l'exigència tan forta d'arribar a "ser algú", que per a ells es traduïa en la consecució d'una carrera universitària. D'altra banda, la resta del professorat ressaltava la seua manca de motivació, la seua desgana; però això era un tret comú a tot l'alumnat, també entre el grup més "aplicat". L'única cosa que els diferenciava era el grau d'adaptació al sistema: toleraven millor la disciplina perquè tenien més clar que necessitaven traure nota per a poder entrar en la universitat. Però la desmotivació i la manca de ganes d'aprendre era general a tot l'alumnat.

       Aquesta absència absoluta de motivació em va trasbalsar tant que, saltant-me tots els protocols, en una tutoria els vaig demanar de manera directa i sincera què els passava, què era el que no funcionava. I aquestes van ser algunes de les respostes:

       -"El professorat no ens escolta, no té en compte el que pensem o volem".

       -"El que ens fan aprendre no ens serveix per a res en la vida: ens obliguen a aprendre coses que no ens interessen".

       -"Com pretenen que estiguem des de les 8 del matí fins a les 3 de la vesprada tots quiets a classe i atenent?".

       -"Ens rebel·lem perquè estem farts que estiguen sempre dient-nos que som el pitjor grup i imposant-nos càstigs i disciplina. Ens comportem malament perquè el professorat ja ve amb una actitud hostil cap a nosaltres. És un cercle viciós".

       -"Professorat i familiars ens diuen que hem de comportar-nos i tindre valors, però no ens diuen com, ni tampoc ens donen exemple".

       -"Les classes són poc pràctiques i avorrides, i ens exigeixen memoritzar molts fulls de teoria que després oblidem al cap d'uns dies".

       Per tot el que vaig escoltar, vaig decidir que estaria bé que veren "La educación prohibida", documental crític amb el sistema educatiu (vegeu la llista d'Enllaços interessants de la dreta), per tal que no se sentiren tan sols en la seua frustració. Com que els va interessar tant, els vaig oferir l'opció de fer-ne un treball, una mena de reflexió personal sobre el que pensaven de l'educació que rebien relacionant-ho amb el que havien vist en el documental. El resultat va ser molt instructiu per a mi i per això us transcric alguns fragments que em van cridar l'atenció:

     Sobre el sistema educatiu en general, els continguts i la metodogia de les classes:

       -"Des de la meua vivència personal, no és que el format educatiu siga dolent, sinó que no està ben adaptat als temps actuals ni ens està formant ni preparant d'acord amb els cànons que necessita la societat sinó amb els que han estat funcionant fins ara".

       -"El mètode d'educació actual és massa lineal. Vull dir que des que som xicotets (com també expliquen a la pel·lícula) se'ns obliga a estudiar a tots el mateix, sense tenir en compte les nostres capacitats. Amb els anys això fa que la gent es vaja desmoralitzant, ja que creuen que no són bons per a res, quan en realitat hi ha moltes coses en les quals són bons, però aquestes coses no es potencien".

       -"La gran majoria dels alumnes no estudia per aprendre, sinó per aprovar. Personalment crec que seria millor dividir l'educació segons els interessos de cada persona, ja que això faria que tinguérem ganes d'aprendre, no simplement d'aprovar, i d'aquesta manera no hauríem d'estudiar obligatòriament coses que mai farem servir en la nostra vida professional".

     Sobre el mètode de qualificació i avaluació:

       -"El mètode de qualificació per nota pot arribar a desmoralitzar els alumnes ja que, com diu la pel·lícula, "ets un número", i això en realitat no és així. Una persona que trau 10 realment no és bona en tot, i una persona que trau 4 pot ser molt bona en determinades coses que no es qualifiquen".

       -"Ara m'adone de la gran combativitat amb la qual la gent lluita per aconseguir més nota que els altres, per exemple, sense limitar-se al seu propi creixement i superació personal. [...] La part dolenta, el problema és molt major i fins ara l'he estat acusant: les notes ens fan infravalorar-nos, ens fan posar-nos barreres inconscients en alguns temes, matèries o, fins i tot, en la nostra manera de ser".

       -"Jo crec que és una mesura covard posar exàmens, perquè si els docents estigueren segurs que a l'hora de donar la matèria ho han fet bé, nosaltres (que per descomptat no anem en contra del professor, cosa que molts creuen) amb la ment oberta i estimulada ens quedarem amb la idea principal i a partir d'eixe moment s'haurà despertat en nosaltres un sentiment quasi inconscient de curiositat i desenvoluparem la idea de moltes maneres i totes elles vàlides. I així, d'aquesta manera aprendríem, que és bàsicament allò que es busca en l'educació: un aprenentatge".

     Sobre el tracte entre el professorat (i món adult en general) i l'alumnat:

       -"Realment en molts aspectes a nosaltres, els alumnes, se'ns té molt poc en compte, i no els importa la nostra opinió, quan en veritat, és el nostre futur el que està en joc".

       -"Moltes vegades des dels ulls de l'alumne es nota un alt grau d'incomprensió per part del professor. En l'adolescència lluitem amb milers de facetes noves dins de nosaltres que no sabem manejar, lluitem amb els nostres conflictes interns, amb les hormones, amb els estudis, exàmens i qualificacions, la pressió de ser el millor, els amics, els pares, la nostra part de xiquet que cada vegada es va reduint més tal com es fa més gran un adult prototip, modelat i manejat al servei dels cànons de formalitat i ordre que són completament falsos i superficials, ja que per dins tot és un caos. Si afegim els constants esbroncs dels adults per frenar molts dels impulsos que tenim i no són només dolents, la cosa es complica molt."

     Reivindicacions d'una educació que els done més llibertat de decisió, que els incentive a aprendre i que, a més, els ensenye a conduir-se en la vida:

       -"La capacitat d'escollir la tenim des de molt abans del que la gent es pensa. No parle de fer eleccions com la de continuar estudiant l'ESO o no, ja que per a això encara estaríem motivats per la nostra part de xiquet. Parle de les eleccions de les assignatures, de matèries que volem cursar, dels camps de les matèries en què volem aprofundir, perquè no som bèsties que necessiten que les domestiques sense cap inquietud més que la de passar-ho bé. Som molt conscients d'allò que és bo per a una part de nosaltres i el que és bo per a l'altra, i també podem distingir entre el que volem i el que hem de fer. Per descomptat que no tots som iguals ni tenim la mateixa capacitat de raonament i maduresa, però jo crec que tots estem capacitats per a gaudir de l'educació".

       -"Massa normes, massa obligacions i molta falta de potenciament d'automotivació i llibertat".

       -"Ens sabem tota la teoria de ser uns alumnes, persones, companys, fills, amics i treballadors models des de xicotets, però no tenim una referència ni una guia al posar això en pràctica, només en temes relacionats amb la religió".

       I després ens queixem del comportament dels adolescents i del fracàs escolar. Podem dir que la culpa és del sistema educatiu, però el que falla va fins i tot més enllà del sistema educatiu actual. Falla la base: la concepció de què és educar. No és intentar per la força que l'alumnat memoritze uns continguts d'utilitat més que dubtosa en la seua trajectòria vital i laboral. No és imposar-los unes matèries i un temari sense donar-los opció a triar, a opinar sobre el que els interessa. Tampoc és tractar-los a tots iguals sense tindre en compte les diferències i l'especifitat de cadascú. Educar no és intentar domesticar-los com si foren bèsties que només volen passar-s'ho bé. Com deia una alumna en un dels fragments, els adults sempre estem intentant frenar els impulsos dels més jóvens sense tindre en compte que no tots aquests impulsos són roïns. Els jóvens sí que tenen inquietuds, tenen interessos i curiositat per a aprendre. Som els adults que no ens els escoltem. I, com deia una altra alumna, és el seu futur el que està en joc. Però, sobretot, educar no és sols entrenar la ment: els jóvens estan reclamant que els ensenyem a viure, que els donem una guia per a la complexitat de la vida, la qual cosa implica educar també la seua part emocional, intuïtiva i creativa. Això sí que els motivaria. Però, com diuen en el documental, la vertadera educació està prohibida.

    

      

Una escola on les persones s'atreveixen a somiar

     Acabe de descobrir una nova metodologia educativa o millor dit, projecte educatiu, anomenat Comunitats d'Aprenentatge. Aquest model revolucionari, que als Estats Units ja fa temps que s'aplica, està en consonància amb les teories científiques a nivell internacional que destaquen dos factors clau per a l'aprenentatge en la societat actual:

     l'aprenentatge dialògic i

     la participació de la comunitat. 

     És a dir, d'una banda l'aplicació a classe de la interacció a tots els nivells: per exemple, en una classe de matemàtiques de primària l'alumnat es reparteix per grups i, gràcies a l'ajuda de persones adultes voluntàries, que poden ser també familiars, descobreixen com usar la calculadora i fer-hi operacions. La persona adulta només guia i potencia el diàleg i la interacció entre els membres del grup i deixa que s'ajuden els uns als altres. O també es poden fer tertúlies literàries dialògiques, que consisteixen a comentar llibres a classe que prèviament s'han consensuat entre tots, amb la qual cosa es fomenta el debat i l'exposició oral d'arguments i d'idees. El que importa és la participació i implicació en l'intercanvi d'idees de l'alumnat, i per això no es fa un "control" del llibre ni cap treball. Aquests grups interactius, a l’escola Mare de Déu de Montserrat els fan servir per a diferents assignatures. Els alumnes de tercer els fan servir per llegir L'Odissea. És el cas de Firdaouss Dkour, alumna de 3r de primària: “Llegim L’Odissea. Els dijous el llegim a casa, que és més avorrit, però els divendres el llegim a classe, i com que el comentem tots i el compartim, és més divertit.” La professora guia la tertúlia literària dels textos clàssics però els alumnes hi fan aportacions, plantegen dubtes i ells mateixos proposen les possibles respostes. Tot plegat, amb la presència d’alguns progenitors. Això suposa una motivació extra per als infants, com ha explicat Núria Marín, directora del CEIP Mare de Déu de Montserrat.

    D'altra banda, Les Comunitats d'Aprenentatge impliquen totes les persones que de forma directa o indirecta influeixen en l'aprenentatge i el desenvolupament dels estudiants, incloent-hi professorat, familiars, amics i amigues, veïns i veïnes del barri, membres d'associacions i organitzacions veïnals i locals, persones voluntàries... Partint dels somnis de tota la comunitat educativa i mitjançant el diàleg i la participació democràtica aquest projecte de transformació sociocultural d’un centre educatiu i del seu entorn està assolint un doble objectiu: superar el fracàs escolar i millorar la convivència. Segons Núria Martín, directora de l’escola Mare de Déu de Montserrat, "s’ha donat molta importància a la inclusió de la comunitat a l’escola. En el funcionament diari, s’ha comptat amb la participació de familiars com a voluntaris i voluntàries, fet que ha estat molt ben rebut per l’alumnat i ha contribuït a visualitzar els avantatges del multiculturalisme i la possibilitat de mantenir una convivència en termes d’igualtat. Per exemple, és molt significatiu el cas d’una mare marroquina que era professora d’anglès al seu país d’origen, i que es va oferir com a voluntària per col·laborar en les aules amb els nens i les nenes. Tot això ha generat un canvi en la percepció de les famílies autòctones respecte a les magribines: ara és una dona immigrant la que ajuda que tots els nens i les nenes aprenguin anglès. Quan els nens no comprenen alguna cosa d’anglès, com que el castellà és difícil per a molts, ella l’explica en àrab. Tots vam poder constatar la importància que un familiar, dona i immigrant, fos un referent per a tots els estudiants. La seva proximitat va contribuir sens dubte que molts augmentessin les seves expectatives educatives". Una altra de les activitats dirigides a obrir l’escola a la comunitat, és el que anomenen formació de familiars, sorgida a petició de les mateixes mares i germanes grans. Es realitza quatre dies a la setmana, en el mateix moment en què l'alumnat és a classe, i és impartida per persones voluntàries que alfabetitzen i ensenyen castellà oral a les mares de l’escola que ho necessiten.

     Per a la meua sorpresa, he vist que aquest nou model participatiu ja està implantat en més d'una vintena de centres de primària, secundària i formació de persones adultes a tot Espanya: a Aragó, al País Basc, a Catalunya... amb l'aprovació de l'administració. El Departament d'Educació de Catalunya, fins i tot, té una web dedicada a aquests projectes: www.xtec.cat/web/projectes/comunitats.

     Per a fer-vos una idea més clara de com funciona en la pràctica una dinàmica educativa en el cas de l'educació a persones adultes, posaré com a exemple l'Escola d'Adults La Verneda a Sant Martí, Barcelona, fundada fa més de 30 anys i pionera dins l'estat espanyol del sistema de les comunitats d'aprenentatge. Aquesta escola, a més de posar en pràctica l'aprenentatge dialògic, els grups interactius i la participació de la comunitat, inclou un factor clau per a mi en l'educació a persones adultes: qualsevol persona —siga analfabeta, fracassada escolar, immigrant, etc.— pot aprendre i participar en l'educació d'altres, és a dir, tots tenim una intel·ligència cultural que desenvolupem en les distintes experiències que tenim en la vida, no només en el món acadèmic. Però trobareu una millor explicació en l'extracte següent de la seua web (www.edaverneda.org) i en el vídeo del programa Babel de TVE: www.rtve.es/alacarta/videos/babel-en-tve/reportajeuna-escuela-vida/682444/

      Aprenentatge dialògic (extracte de la web de l'escola)

Diàleg igualitari:

​Totes les persones som iguals i tothom té veu. Té el mateix valor l'opinió d'un professor d'universitat que la d'una persona analfabeta que participa al Projecte, ja que els arguments que es donen per defensar les propostes plantejades han d'estar basades en pretensions de validesa i es rebutgen les pretensions de poder. El diàleg igualitari es dóna a tot arreu i sobre qualsevol tema: la forma de fer les classes, les activitats que es duen a terme, els continguts dels mòduls, etc. Totes les propostes són discutides, negociades i matisades.

Així es donen situacions com la de decidir fer un mòdul que els coordinadors proposaven que no es fes. Aquest fet seria impensable en altres models on els professors utilitzarien els mecanismes de poder que tenen per imposar la seva decisió. El diàleg es produeix de manera fluïda i apareix en qualsevol moment: al passadís, en una classe, durant una festa o en un Consell de Centre. Dit d'una altra manera, portem el món de la vida a un espai que tradicionalment pertany al món del sistema.

Transformació:

Els principis de l'aprenentatge dialògic comporten un procés de transformació. Persones analfabetes que fan exposicions, fracassats escolars que han accedit a la universitat, o persones que no participaven en projectes socials i educatius i ara són les impulsores d'entitats, en són exemples. La implicació en moviments col·lectius i la influència en el seu entorn han estat fruit d'un model basat en el diàleg i en la transformació.

També treballem i aprenem amb les persones que presenten alguna discapacitat (ja sigui física, psíquica o sensorial) per la transformació de la seva situació. Intentem ajudar a superar totes les barreres amb les quals es troben per accedir a espais culturals i educatius en un ambient de plena igualtat amb la resta de participants. D'aquesta forma oferim possibilitats d'adquirir una major autonomia i una transformació de l'entorn ja que aquesta convivència acaba fent que totes les persones siguem iguals.

Creació de sentit:

Aquest funcionament permet superar també la pèrdua de sentit pròpia de la modernitat tradicional. A través de la participació, la solidaritat, el diàleg i els trets representatius que defineixen el projecte, es dóna un procés de creació de sentit. La persona que ve a aprendre a llegir i escriure descobreix que, a més, té un espai de relació i la possibilitat de participar activament en el projecte aportant el seu coneixement i cooperant amb els altres: no només aprèn a llegir sinó que organitza la setmana cultural, col·labora amb els altres participants i s'entrevista amb el regidor del districte per aconseguir finançament per a una nova activitat. Aquest procés en el que entra la persona ajuda a la persona a desenvolupar unes capacitats d'autonomia, de reflexió, de gestió i d'organització que els aplica no només en l'àmbit acadèmic sinó en tots aquells que configuren la seva vida: familiar, personal, laboral,veïnal, etc.

Dimensió instrumental:

Cal remarcar que aquest ambient de diàleg no es fa en detriment de l'aprenentatge, ans al contrari l'afavoreix. L'aprenentatge instrumental és un dels objectius del projecte. Les persones decideixen dialògicament què volen aprendre i sempre decideixen que volen aprendre el màxim: tots aquells coneixements que els permetin accedir a altres estudis, millorar la seva situació laboral o organitzar una nova entitat. Exemple d'això seria el gran nombre de persones que havien estat etiquetades com a fracassades escolars i que després de passar per l'escola han accedit a la universitat.

Igualtat de diferències:

Aquest procés de valoració de la cultura pròpia per assolir aquells coneixements de la cultura dominant que permeten no quedar-ne exclosos s'insereix dins del que anomenem igualtat de diferències. De la mateixa manera que totes les habilitats són valorables i valorades, totes les cultures són igual de vàlides i cal que les respectem, però això no ha d'implicar l'exclusió social. En el cas de les persones que pertanyen a una cultura amb una tradició literària oral, l'opció no ha de ser ni continuar sent analfabetes ni aprendre la literatura dominant, sinó adquirir els coneixements necessaris per poder expressar la seva cultura en les formes prioritzades per la societat, i compartir els sabers de les diferents cultures a través del diàleg. En els grups, diferents persones gitanes, marroquines, xineses o paies comparteixen els seus sabers i decideixen col·lectivament quines coses volen aprendre per poder expressar-les i quins coneixements i valors de les altres cultures els són útils.

Intel·ligència cultural:

Només es pot aconseguir això si es parteix de la base que tothom té capacitat per aprendre i ningú no té dèficits: tothom té intel·ligència cultural. Les persones sabem coses diferents que hem après en contextos acadèmics, pràctics o cooperatius. Hi ha qui ha après història a l'escola, qui ho ha fet treballant d'administratiu en un arxiu o qui ho ha fet comentant pel·lícules amb un grup d'amics. Per tant, tothom és intel·ligent com ho demostra el fet que ha après allò que ha necessitat en els contextos en què ha participat, que en molts casos no són acadèmics. Si partim de les habilitats acadèmiques excloem aquelles persones que no les posseeixen. Pel contrari, partir de la intel·ligència cultural implica utilitzar habilitats pràctiques, acadèmiques i cooperatives. Un exemple d'això seria quan els participants d'un grup de llengua poden recitar poesies tradicionals o cantar cançons populars que han après al llarg de la vida (habilitats pràctiques i cooperatives) encara que no sàpiguen què és la mètrica i la rima. El coordinador pot explicar aquests conceptes (habilitats acadèmiques) i proposar activitats sobre el tema. D'aquesta forma les persones participants no només aprenen una habilitat acadèmica sinó que valoren els seus coneixements previs i es fan conscients de la seva capacitat de creació cultural.

Solidaritat:

En aquest context de diàleg se superen factors exclusors com, per exemple, que cadascú vagi a la seva. Uns participants ajuden als altres en els aspectes que coneixen més, assessoren la coordinadora del grup sobre com ha de fer les classes per què tothom assoleixi els objectius o participen en una campanya per aconseguir que les persones analfabetes accedeixin al projecte. El poder o el diner, que són mitjans propis del món del sistema, són substituïts per la solidaritat.

La peça clau

       Fa uns anys em sentia com les peces soltes d'un rellotge incapaces d'acoblar-se per a formar un tot. Amb el temps he sabut que no podien unir-se perquè desconeixen a quin tot pertanyien, els mancava saber què les aglutinava i per a què.

       Sempre he sabut que la meua vocació era la docència, però aquesta certesa s'ha vist emboirada i fins i tot eclipsada per les traves que li posava el món educatiu. És a dir, sentia una necessitat genuïna d'ensenyar que s'estampava contra el mur de la rigidesa d'un sistema molt tancat i inqüestionable.

       La meua vocació no ha trobat mai un terreny que l'aculla i la faça germinar i florir, però això no m'ha impedit intentar arrelar en qualsevol terra àrida i intentar traure algun brot. He provat totes les modalitats d'ensenyament, tret de l'universitari: escoles d'adults, ensenyament secundari públic, privat i concertat, classes particulars i escoles oficials d'idiomes. Vaig començar alternant l'ensenyament a persones adultes amb la secundària, però en aquest últim àmbit vaig tindre experiències molt frustrants. No m'hi podia adaptar de cap de les maneres, i, per més que intentava fer com els meus companys i companyes (és a dir, conformar-me i aguantar) sentia un ofec i una angoixa que em paralitzava. I llavors vaig cometre un greu error: creure en els judicis dels que m'envoltaven i de la societat i considerar-me no apta per a ensenyar a adolescents. Amb gran dolor i sentiment de fracàs vaig acceptar que no valia per a ser professora d'institut, no tenia el que calia tindre (saber imposar-se). A mi el que m'agradava era ensenyar, no obligar; connectar amb l'alumnat, no crear distàncies i escalons amb severitat i disciplina militar. Així que em vaig centrar en l'ensenyament a adults, i per circumstàncies de la vida em vaig especialitzar en la preparació per als exàmens de valencià de la Junta Qualificadora.

       Van ser uns anys de moltes satisfaccions, d'aprenentatges com a professora i com a persona i de coneixences que he de reconéixer que han sigut una peça clau en el trenclacosques del meu camí professional. I durant molt de temps vaig creure que havia trobat la meua vocació. Però amb gran desconcert vaig descobrir un dia que les peces estaven encara desballestades, esperant aquell element de connexió esmunyedís que les acoblara. Però la vocació, sobretot si és molt concreta, és una força interior que, com el curs d'un riu, tot i els obstacles que es troba al seu camí, acaba arribant a la mar. I així, anava sorgint sense que me n'adonara. El que en principi era un torró de continguts gramaticals (com els pronoms febles, els verbs irregulars, etc.), els convertia en material susceptible de convertir-se en jocs. Era irreverent amb la gramàtica, m'inventava històries amb les normes i passava de nomenclatura lingüística i altres rotllos que només interessen els filòlegs. És a dir, a pesar de la limitació del temari i de l'objectiu de les classes —aprovar el mitjà o el superior— intentava fer esquitllar per on fóra la creativitat i el joc, però, sobretot, intentava ser pràctica. D'altra banda, notava també, sobretot en les classes particulars, com el meu rol anava més enllà de ser una mera preparadora d'exàmens. Sovint havia d'animar l'alumnat a superar les pors, la baixa autoestima, els nervis de l'examen, les dificultats a l'hora d'afrontar la gramàtica i d'aprendre en general... Fet i fet, ensenyava a superar els impediments interiors per a aprendre i intentava potenciar els punts positius i els recursos propis de cadascú. I vaig anar descobrint en mi una facilitat innata per a detectar què fallava en l'aprenentatge d'una persona, així com el potencial que tenia dins. Recorde que tenia una alumna que em deia: "Ets la meua mànager" (supose que ara en diria "coach", que s'estila tant). Fins i tot alguns alumnes han passat a ser bons amics meus. No obstant això, em sentia limitada per un temari aspre i avorrit i un objectiu massa prosaic i concret: aprovar un examen oficial. M'ho va fer veure un company professor de secundària que va vindre de reforç per als exàmens de l'escola oficial d'idiomes on em tocava substituir. Parlant de les nostres respectives feines, em va preguntar si realment m'omplia fer-hi classe, tenint en compte que tot desembocava en l'obtenció d'un certificat oficial (A1, B2, etc.). No m'ho vaig pensar ni un segon i vaig respondre un "sí" rotund que sonava a desesperació, ja que era l'única opció que tenia després d'haver descartat la secundària perquè pensava que era jo el problema. Ell va afegir: "A mi m'agrada més l'institut, perquè puc educar". Aquesta afirmació ha estat com una llavor creixent a les fosques en algun racó de la meua consciència.

       D'altra banda, la meua pertinaç vocació, com un imant poderós, anava acostant-me a llibres i reportatges sobre persones que conceben l'educació d'una altra manera. En concret, l'atzar? em va dur a un llibre de Ken Robinson, un expert en educació que critica de manera contundent el sistema educatiu actual i proposa introduir-hi més creativitat i flexibilitat, i a un reportatge sobre Linda Lantieri, professora i pedagoga pionera en la introducció de l'educació emocional i de la meditació als instituts nord-americans. Notava dins de mi el brogit de les peces en vibració. Sabia que m'estava aproximant, però la imatge del tot no acabava de formar-se.

       Va ser fa uns mesos, durant una substitució en un col·legi concertat, quan tot va encaixar per fi. Em vaig trobar fent de tutora a un grup "difícil" i per això mateix, sota la pressió d'una situació al límit, vaig decidir ser jo mateixa. Sorprenentment, vaig connectar amb el grup al qual tot el professorat temia. Vaig ser més conscient que mai del fet que es podia fer classe d'una altra manera. No era cert que no fóra apta per a l'ensenyament secundari, allò que fallava era el sistema educatiu. I, sobretot, vaig ser més conscient que mai de la meua vocació concreta: ensenyar a despertar. Es podria concretar, a grans trets, en els aspectes següents:

     activar la creativitat

     educar les emocions i el coneixement interior

     provocar l'esperit crític

     oferir coneixements pràctics per a la vida real (això inclou l'aplicació de le noves tecnologies a l'aula)

     ajudar a traure el potencial de cadascú

  L'atzar ha continuat acostant-me a gent com jo que vol transformar l'educació i que aquesta vaja més enllà de memoritzar i vomitar uns coneixements que l'alumnat oblidarà al cap de pocs dies i que, d'altra banda, es poden trobar fàcilment en un món tan connectat. Una educació que no tinga en compte només la part mental, sinó també la part emocional i la intuïció. Comptat i debatut, una educació que integre tots els nivells de la persona i que l'ajude a viure, no només a buscar treball.

  En una època de dificultats, és precisament en l'educació on rau el poder de transformació de la societat. Cal educar persones més conscients de qui són i del que són capaces de fer, no treballadors competitius i infeliços. L'educació és la peça clau. Cal canviar l'educació perquè canvie el món.

  M'acompanyeu en aquest viatge de recerca i reflexió que inicie en aquest blog?

[Els articles anteriors són importats del meu altre blog, Pluja de setembre, i constitueixen la base de les meues reflexions i investigacions al voltant de l'educació]

Sigues lliure, sigues creatiu

Un fet aparentment ordinari pot fer-nos canviar la percepció de les coses més que un esdeveniment colpidor. És el que em va passar fa uns anys mentre jugava amb la filla d'un amic. Després d'inventar contes deixant anar a lloure la imaginació, d'acaçar-nos a coixinades, de ballar com les xiques fadrines, d'imitar bruixes amb veu cavernosa i princeses esnobs, em vaig desplomar al sofà exhausta però amb una estranya sensació de lleugeresa. Em sentia tan bé que vaig tancar els ulls per allargar aquest benestar inesperat i provar d'aprofundir-hi. Em vaig adonar que em sentia alliberada. Si em sentia lliure és perquè alguna cosa m'empresonava. T'alliberes d'alguna cosa que exerceix alguna mena de control. I de sobte, en un rampell de claredat que no tenia a veure amb la lògica ni el raciocini ho vaig comprendre: durant el temps que havia estat jugant havia deixat en suspens les cabòries, les rutines mentals, la lògica, els límits, les inhibicions, l'autocensura, el sentit del ridícul... el control, al capdavall. Havia desconnectat el pensament i tots els mecanismes controladors que tenim dins i havia accedit a una part de mi anestesiada, silenciada: la creativitat. I la sentia com un mar extens, sense fi, sense fons, que m'eixamplava per dins. La llibertat que percebia era conseqüència de sentir-me infinita, sense límits.

Això em va fer recordar que havia mutilat una part de mi que havia estat ben activa en la infància i l'adolescència i en arribar a l'anomenada edat adulta havia castrat per potenciar altres qualitats més ben vistes en un adult: la sensatesa, el raciocini, la mesura, frenar els impulsos, tocar de peus a terra i ser realista. I vivia una vida trista però efectiva, totalment integrada en la societat però desconnectada d'altres parts importants de mi com la creativitat, la intuïció i l'espontaneïtat. A la vista de tots equilibrada, però en total desequilibri intern. Aquest era el control que sentia: els dels condicionaments d'una societat o mode de pensament que no té en compte la integralitat del ser humà.

Aquell dia vaig tornar a connectar amb aquesta part oblidada de mi, i vaig sentir la llibertat de percebre'm completa, més o menys imperfecta, però completa. De tota manera, que intentara conscientment o inconscientment aïllar aquesta part no volia dir que fóra del tot estanca: es filtrava tímidament en algunes ocasions. Per exemple, quan feia classes de valencià per a adults. En meitat de la classe, quan més em deixava dur, em sorgien explicacions imaginatives, esborrajades, poc acadèmiques però efectives. O m'inventava jocs. I els alumnes, astorats al principi, eixien de la classe somrient, relaxats. També es filtrava a les classes de literatura a adolescents. La passió que sentia per la literatura, la qual considere la plasmació perfecta d'aquelles qualitats proscrites, s'encomanava als alumnes i m'escrivien textos literaris sorprenents. La mar intentava filtrar-se per qualsevol badall i em feia escriure contes als alumnes per a exemplificar algun aspecte de la gramàtica. Arribava a tal punt que dotava de personalitat els pronoms febles i m'inventava històries amb ells: l'envejós, els insolidaris, etc. Incitava els alumnes a potenciar la creativitat i la intuïció per poder establir amb la llengua una altra relació que no fóra l'estrictament utilitària, que podíem subvertir els conceptes preconcebuts sobre la "seriositat" de la gramàtica. I ells ho agraïen. Sempre recordaré amb tendresa i alegria el dia que una alumna va esclatar en plors perquè es va acabar el curs: deia que a classe se li oblidaven les penes, que era feliç. Tot això va adquirir sentit quan vaig tindre aquella revelació després de jugar amb la xiqueta del meu amic. Vaig ser conscient de la necessitat que tenim les persones d'alliberar-nos de tanta inhibició i mostrar altres facetes.

Obrir-se a aquesta part que tots sense excepció tenim potser no és la panacea ni el secret de la felicitat com anuncien molts llibres d'autoajuda. Però ens ofereix ferramentes per a encarar millor la vida: davant dels problemes, d'una situació aparentment sense eixida, la creativitat ens pot ajudar a veure altres solucions que amb el pensament convencional no veuríem. I no cal dir que la intuïció ens pot guiar a l'hora de prendre decisions o de relacionar-se amb els altres. O simplement deixant una mica de costat els patrons mentals, les rutines, les idees que considerem veritats absolutes. Cal deixar anar la subjecció, el control del que creiem que som per permetre que altres mars ens inunden. Sigues lliure, sigues creatiu!