Com vaig comentar en una entrada
anterior, m'havia passat tota la meua vida laboral com a docent intentant encaixar en el sistema educatiu i
pensant que la insatisfacció i impotència que sentia es devia a la meua
malaptesa o al meu inconformisme, que abans considerava un tret negatiu. No va
ser fins a l'última substitució que vaig fer a principis d'any en un col·legi
concertat que vaig despertar del tot, que vaig ser plenament conscient del que
succeïa.
Em va tocar ser tutora d'un grup de
primer de batxillerat contra el qual la directora ja m'havia previngut el
primer dia subtilment, en un intent de no condicionar-me negativament. Però
pels comentaris i la mirada desesperada del professorat amb què em trobava pels
corredors camí de l'aula vaig saber que es tractava d'un grup realment difícil (indisciplina, actitud
desafiadora, poc interés a atendre, molts suspensos, gran quantitat de faltes
d'assistència, molta xarrera a classe...).
Quan vaig entrar a l'aula, efectivament, vaig veure un alumnat amb molt poques
ganes d'atendre i moltes de jugar i de xarrar, i fins i tot amb una actitud
hostil. Excepte la cap d'estudis, la majoria del professorat m'havia aconsellat
ser dura i no passar-ne ni una. Però dins de mi intuïa que imposar disciplina
no era la millor opció, ja que l'actitud desafiadora es devia precisament a
aquest intent de disciplinar-los. I a mi tampoc se'm donava bé ser autoritària:
anava contra els meus principis obligar a aprendre. Així que els vaig proposar:
"Voleu que siga una professora enrotllada, o una professora energúmena? M'és
igual si voleu atendre o no, només vull que deixeu que la gent que tinga
realment interés puga escoltar la classe. La resta, podeu fer la sesta si voleu, però no molesteu. Us propose
un tracte: no em molesteu i jo no us molestaré. És decisió vostra". I amb
gran estupor per part meua i de la resta de professorat, la cosa va funcionar
més o menys. Com que no se sentien obligats a comportar-se d'una manera
determinada ni se'ls pressionava perquè estudiaren o atengueren, se sentien més
còmodes a la meua classe. I realment em vaig sentir respectada, perquè jo els
deixava ser. Al cap i a la fi, jo tampoc
encaixava en el sistema educatiu: em sentia més a prop d'ells que del
professorat. Els entenia a la perfecció: ni m'agradava la disciplina, ni passar
tantes hores seguides al centre (maleït horari intensiu), ni haver d'explicar
un temari tan infumable, uns continguts que no els servirien per a res en la
vida. Vaig estar uns dies observant-los i deixant-me guiar pel meu interior. I
vaig anar veient el que realment passava: hi havia un bon grapat d'alumnes que
no atenien, xarraven i desafiaven el professorat perquè estaven perduts,
desorientats: no sabien el que volien. En una tutoria els vaig preguntar si
realment tenien tots intenció d'anar a
la universitat, i em va sorprendre la rotunditat i unanimitat de l'afirmació,
que contrastava amb l'alt grau d'absentisme i assignatures suspeses. Quan els
vaig anar coneixent millor em vaig adonar del grau tan elevat de competivitat que
hi havia entre ells, de l'exigència tan forta d'arribar a "ser algú",
que per a ells es traduïa en la consecució d'una carrera universitària. D'altra
banda, la resta del professorat ressaltava la seua manca de motivació, la seua
desgana; però això era un tret comú a tot l'alumnat, també entre el grup més
"aplicat". L'única cosa que els diferenciava era el grau d'adaptació
al sistema: toleraven millor la disciplina perquè tenien més clar que
necessitaven traure nota per a poder entrar en la universitat. Però la
desmotivació i la manca de ganes d'aprendre era general a tot l'alumnat.
Aquesta absència absoluta de motivació em
va trasbalsar tant que, saltant-me tots els protocols, en una tutoria els vaig
demanar de manera directa i sincera què els passava, què era el que no
funcionava. I aquestes van ser algunes de les respostes:
-"El professorat no ens escolta, no
té en compte el que pensem o volem".
-"El que ens fan aprendre no ens
serveix per a res en la vida: ens obliguen a aprendre coses que no ens
interessen".
-"Com pretenen que estiguem des de
les 8 del matí fins a les 3 de la vesprada tots quiets a classe i
atenent?".
-"Ens rebel·lem perquè estem farts
que estiguen sempre dient-nos que som el pitjor grup i imposant-nos càstigs i
disciplina. Ens comportem malament perquè el professorat ja ve amb una actitud
hostil cap a nosaltres. És un cercle viciós".
-"Professorat i familiars ens diuen
que hem de comportar-nos i tindre valors, però no ens diuen com, ni tampoc ens
donen exemple".
-"Les classes són poc pràctiques i
avorrides, i ens exigeixen memoritzar molts fulls de teoria que després oblidem
al cap d'uns dies".
Per tot el que vaig escoltar, vaig
decidir que estaria bé que veren "La educación prohibida", documental
crític amb el sistema educatiu (vegeu la llista d'Enllaços interessants de la dreta), per tal que no se sentiren tan
sols en la seua frustració. Com que els va interessar tant, els vaig oferir
l'opció de fer-ne un treball, una mena de reflexió personal sobre el que
pensaven de l'educació que rebien relacionant-ho amb el que havien vist en el
documental. El resultat va ser molt instructiu per a mi i per això us transcric
alguns fragments que em van cridar l'atenció:

-"Des de la meua vivència personal,
no és que el format educatiu siga dolent, sinó que no està ben adaptat als
temps actuals ni ens està formant ni preparant d'acord amb els cànons que
necessita la societat sinó amb els que han estat funcionant fins ara".
-"El mètode d'educació actual és
massa lineal. Vull dir que des que som xicotets (com també expliquen a la
pel·lícula) se'ns obliga a estudiar a tots el mateix, sense tenir en compte les
nostres capacitats. Amb els anys això fa que la gent es vaja desmoralitzant, ja
que creuen que no són bons per a res, quan en realitat hi ha moltes coses en
les quals són bons, però aquestes coses no es potencien".
-"La gran majoria dels alumnes no
estudia per aprendre, sinó per aprovar. Personalment crec que seria millor
dividir l'educació segons els interessos de cada persona, ja que això faria que
tinguérem ganes d'aprendre, no simplement d'aprovar, i d'aquesta manera no
hauríem d'estudiar obligatòriament coses que mai farem servir en la nostra vida
professional".

-"El mètode de qualificació per nota
pot arribar a desmoralitzar els alumnes ja que, com diu la pel·lícula,
"ets un número", i això en realitat no és així. Una persona que trau
10 realment no és bona en tot, i una persona que trau 4 pot ser molt bona en
determinades coses que no es qualifiquen".
-"Ara m'adone de la gran
combativitat amb la qual la gent lluita per aconseguir més nota que els altres,
per exemple, sense limitar-se al seu propi creixement i superació personal.
[...] La part dolenta, el problema és molt major i fins ara l'he estat acusant:
les notes ens fan infravalorar-nos, ens fan posar-nos barreres inconscients en
alguns temes, matèries o, fins i tot, en la nostra manera de ser".
-"Jo crec que és una mesura covard
posar exàmens, perquè si els docents estigueren segurs que a l'hora de donar la
matèria ho han fet bé, nosaltres (que per descomptat no anem en contra del
professor, cosa que molts creuen) amb la ment oberta i estimulada ens quedarem
amb la idea principal i a partir d'eixe moment s'haurà despertat en nosaltres
un sentiment quasi inconscient de curiositat i desenvoluparem la idea de moltes
maneres i totes elles vàlides. I així, d'aquesta manera aprendríem, que és
bàsicament allò que es busca en l'educació: un aprenentatge".

-"Realment en molts aspectes a
nosaltres, els alumnes, se'ns té molt poc en compte, i no els importa la nostra
opinió, quan en veritat, és el nostre futur el que està en joc".
-"Moltes vegades des dels ulls de
l'alumne es nota un alt grau d'incomprensió per part del professor. En
l'adolescència lluitem amb milers de facetes noves dins de nosaltres que no
sabem manejar, lluitem amb els nostres conflictes interns, amb les hormones,
amb els estudis, exàmens i qualificacions, la pressió de ser el millor, els
amics, els pares, la nostra part de xiquet que cada vegada es va reduint més
tal com es fa més gran un adult prototip, modelat i manejat al servei dels
cànons de formalitat i ordre que són completament falsos i superficials, ja que
per dins tot és un caos. Si afegim els constants esbroncs dels adults per
frenar molts dels impulsos que tenim i no són només dolents, la cosa es
complica molt."

-"La capacitat d'escollir la tenim
des de molt abans del que la gent es pensa. No parle de fer eleccions com la de
continuar estudiant l'ESO o no, ja que per a això encara estaríem motivats per
la nostra part de xiquet. Parle de les eleccions de les assignatures, de matèries
que volem cursar, dels camps de les matèries en què volem aprofundir, perquè no
som bèsties que necessiten que les domestiques sense cap inquietud més que la
de passar-ho bé. Som molt conscients d'allò que és bo per a una part de
nosaltres i el que és bo per a l'altra, i també podem distingir entre el que
volem i el que hem de fer. Per descomptat que no tots som iguals ni tenim la
mateixa capacitat de raonament i maduresa, però jo crec que tots estem capacitats per a gaudir de
l'educació".
-"Massa normes, massa obligacions i
molta falta de potenciament d'automotivació i llibertat".
-"Ens sabem tota la teoria de ser
uns alumnes, persones, companys, fills, amics i treballadors models des de
xicotets, però no tenim una referència ni una guia al posar això en pràctica,
només en temes relacionats amb la religió".
I després ens queixem del comportament
dels adolescents i del fracàs escolar. Podem dir que la culpa és del sistema
educatiu, però el que falla va fins i tot més enllà del sistema educatiu
actual. Falla la base: la concepció de què és educar. No és intentar per la
força que l'alumnat memoritze uns continguts d'utilitat més que dubtosa en la
seua trajectòria vital i laboral. No és imposar-los unes matèries i un temari
sense donar-los opció a triar, a opinar sobre el que els interessa. Tampoc és
tractar-los a tots iguals sense tindre en compte les diferències i
l'especifitat de cadascú. Educar no és intentar domesticar-los com si foren bèsties
que només volen passar-s'ho bé. Com deia una alumna en un dels fragments, els
adults sempre estem intentant frenar els impulsos dels més jóvens sense tindre
en compte que no tots aquests impulsos són roïns. Els jóvens sí que tenen inquietuds,
tenen interessos i curiositat per a aprendre. Som els adults que no ens els
escoltem. I, com deia una altra alumna, és el seu futur el que està en joc. Però,
sobretot, educar no és sols entrenar la ment: els jóvens estan reclamant que
els ensenyem a viure, que els donem una guia per a la complexitat de la vida,
la qual cosa implica educar també la seua part emocional, intuïtiva i creativa.
Això sí que els motivaria. Però, com diuen en el documental, la vertadera educació està prohibida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada