Enviar els xiquets a la fàbrica

Al ser humà li costa canviar els sistemes, sobretot si hi ha interessos d'alguns pocs poderosos pel mig. I tant fa que siguen de caire polític, econòmic, religiós o cultural. La complexitat de la vida, la seua fragilitat i la impermanència de coses, estats i esdeveniments fa que el ser humà busque desesperadament certeses, (falsa) estabilitat, repetició i rutina que embolcalle d'immobilitat i seguretat la vida. Per això quan esclata una crisi en algun d'aquests sistemes, s'obri una escletxa que pot en principi agrir aquest estat de dolç somnambulisme; no obstant això, serà un àcid beneficiós: l'àcid de la reflexió i la consciència. És el que està passant amb l'actual crisi econòmica.

Però estem en una època de grans conflictes (que preludien canvis substancials) a tots els nivells. La gent ara mor més d'infarts i de depressions que d'altres malalties amb més mala fama. Sembla que, al món occidental, està creixent un malestar indefinit que ens fa estar insatisfets i crispats. Seria interessant que es fera una estadística per a determinar si ara sorgeixen més poetes, ja que la poesia és la porta a la recerca de sentit i de preguntes, que en temps d'alta indefinició són més necessàries que les respostes.

És en l'educació on més es deixa veure aquest estat de conflicte interior generalitzat. El sistema està fallant perquè la societat està fallant. O precisament perquè la societat està canviant i el sistema educatiu no s'hi ha adaptat. Professors, psicòlegs, pedagogs i polítics malden per trobar-hi una solució, però el problema continua. Segons el meu parer, els canvis que propugnen són només tiretes en un dessagnament. Cal una visió més global del problema, cal canviar el sistema educatiu de soca-rel.

Estem realment preparant els xiquets per al món real? La resposta és ben clara per a Linda Lantieri, professora novaiorquesa amb més de 40 anys d'experiència i experta en educació social i emocional: "Tenim implantat un sistema educatiu que es va dissenyar en l'era industrial (cap a la fi del segle XVIII i principi del XIX) per a respondre a les necessitats del moment: xiquets ben preparats en una sèrie de matèries, disciplines, amb horaris fabrils, activitats reglades com en una cadena de producció, bons treballadors. S'ha adaptat als temps però en la part substancial el sistema no ha variat. És útil, encara que és una visió estreta de l'educació. ¿Hi haurà, tal volta, relació entre aquells exèrcits de bons treballadors que hem format deixant de costat els sentiments, les emocions o els conflictes personals, i un segle XX tan violent?" Una molt bona pregunta.

És a dir, l'escola actual està preparant per a afrontar el treball, no la vida. Potser molts s'escandalitzaran en llegir aquesta afirmació; com he dit al principi, al ser humà li agraden els sistemes, i li costa trencar-los. Però si reflexionem una mica ens adonarem que preparar per a la vida és també preparar per a saber conviure amb els altres, per a conéixer-se, per a saber gestionar el propi dolor i el dels altres. Un alumne pot tindre excel·lents notes i tanmateix fracassar en la vida, no ser capaç de fer amics, de relacionar-se amb persones distintes, de manejar la seua ràbia i ser capaç de manejar el seu estrés. Per això l'escola és una oportunitat no sols per a ensenyar sabers acadèmics (matemàtiques, llengua, història...), sinó també com saber relacionar-se amb els altres o controlar les emocions. Això és el que ajuda a manejar la frustració. A aquesta conclusió va arribar Linda Lantieri quan treballava en una escola de Harlem. Un tiroteig que va posar fi a la vida d'un xaval va fer que un reporter del New York Times anomenat Daniel Goleman entrevistara Linda, que ensenyava a les escoles públiques a resoldre conflictes de manera pacífica. "Una mestra ensenya pau als seus alumnes", va titular en el Times. Aquest periodista va aprofundir en el tema i va escriure un llibre: La intel·ligència emocional (1995), que va ser best seller durant una dècada.

L'ensenyança social i emocional que Linda Lantieri i Daniel Goleman propugnen és un procés mitjançant el qual xiquets i adults són més conscients a l'hora de manejar les seues emocions per a mantindre millors relacions amb els altres i ser capaços d'adoptar bones decisions. Bàsicament es tracta de tècniques de respiració i relaxació que ajuden a calmar el cos i enfocar, fixar l'atenció. Quan entrenem la ment per estar tranquil·la i relaxada, aleshores som capaços de manejar millor l'estrés. És com una mena de meditació. Es propicia el silenci  per a enfocar la ment, i així crear a l'interior de cada xiquet un nucli intern fort. En paraules de Linda: "Quan cree un espai per a la introspecció és com si estiguera fent un depòsit al banc, per poder utilitzar-lo en temps de necessitat, quan arribe l'adversitat. Si un xiquet comença a experimentar aquesta calma, aquesta tranquil·litat, augmenta el seu depòsit al banc del cervell, i quan els ocorre alguna cosa desagradable o estressant, no reaccionen de manera automàtica."

El seu mètode està implantat en mig miler d'escoles públiques d'Estats Units i altres tantes de Brasil i Puerto Rico. I són molts els estudis i informes que l'avalen, com l'estudi de la Universitat de Columbia, el qual constata que una hora setmanal d'aprenentatge d'aquest mètode disminueix un 23% la conflictivitat a l'aula i millora el rendiment acadèmic un 11%. A més, un estudi internacional promogut per la Fundación Marcelino Botín l'any 2008 basat en experiències educatives reals que s'han desenvolupat en sis països, revela que l'educació emocional i social a l'escola millora la convivència i els resultats acadèmics de l'alumnat. Els autors d'aquest informe han arribat a la conclusió que aquests programes redueixen significativament, i fins i tot eviten, els problemes de conducta, el consum de drogues, tabac i alcohol, així com l'ansietat i els símptomes de depressió. A banda de ser menys conflictiu, cal destacar que l'alumnat que va participar en aquestes experiències va aconseguir millors qualificacions que aquells que reben una educació estrictament acadèmica.

Crec que a aquestes altures ja deveu estar convençuts que l'educació necessita un canvi. Però és que encara n'hi ha més. Hi ha escoles i instituts arreu del món que potencien un altre valor per a mi bàsic per a la vida i que el sistema educatiu normal sol bandejar: la creativitat. És una qualitat poc valorada perquè la devoció a la intel·ligència ho domina tot, mutilant altres parts importants per al desenvolupament humà. Tot i així, sempre hi ha hagut crítiques a les definicions de la intel·ligència que només es basen en el coeficient intel·lectual. Una sèrie de teories alternatives sostenen que la intel·ligència abraça molt més que el que els tests del coeficient intel·lectual podran avaluar mai. Howard Gardner, professor de psicologia de la Universitat de Harvard ha afirmat que tenim no una, sinó múltiples intel·ligències: lingüística, musical, matemàtica, espacial, kinestèsica, interpersonal (relacions amb els altres) i intrapersonal (coneixement i comprensió d'un mateix). Manté que tots tenim distints punts forts en diferents intel·ligències i que l'educació hauria de tractar-les de la mateixa manera perquè tots els xiquets tingueren la mateixa oportunitat de desenvolupar les seues habilitats individuals. La majoria de la gent té una visió molt limitada de la intel·ligència i tendeix a pensar-hi sobretot des del punt de vista de la capacitat acadèmica. Aquesta és la raó que moltes persones que són llestes en altres àmbits acaben creient que no ho són en absolut. A més a més, la majoria de persones creuen que la intel·ligència i la creativitat són coses totalment diferents. Però per a Ken Robinson, expert en educació i desenvolupament del potencial humà, la intel·ligència i la creativitat van juntes: "Estic convençut que no es pot ser creatiu i no actuar intel·ligentment. De la mateixa manera, la forma més elevada d'intel·ligència consisteix a pensar de manera creativa."

Aquest enfocament de destacar la creativitat com un valor fonamental per a l'aprenentatge s'està duent a terme en algunes escoles pioneres d'arreu del món:

      Mètode Reggio (nascut a Itàlia però exportat a la resta del món, sobretot a trenta estats nord-americans): el pla d'estudis està adreçat a l'alumnat; els mestres ensenyen les lliçons segons el que dicten els interessos de l'alumnat. A més, els col·legis Reggio dediquen molt de temps a l'art; creuen que els xiquets aprenen diversos llenguatges simbòlics a través de la pintura, la música, els titelles, el teatre i altres formes d'art, i que d'aquesta manera exploren les seues habilitats en totes les formes en què aprenen els sers humans. Aquests col·legis han guanyat premis importants.

      Ciutat de Grangeton (centre d'Anglaterra): no és exactament una ciutat, sinó un hàbitat dirigit per l'alumnat de l'escola Grange. La ciutat té alcalde i ajuntament, un periòdic, un estudi de televisió, un mercat i un museu, i els xiquets en són els encarregats. L'objectiu era motivar els xiquets a aprendre relacionant les classes amb un lloc del món real. La capacitat de llegir i escriure adquereix un significat addicional quan es posa al servei d'un guió cinematogràfic original. La ciència cobra vida quan l'alumnat utilitza la tecnologia per fer programes de televisió, i aprecien més la música quan han de decidir la llista de cançons que emetrà l'emissora de ràdio. L'educació cívica té sentit quan l'alcalde ha de prendre decisions. A Grange l'assistència és molt superior a la mitjana nacional, així com el resultat en els exàmens nacionals.

      Escoles A+ (vigent en més de 40 escoles d'Oklahoma): ressalta l'art com el mitjà per a ensenyar una àmplia varietat de disciplines dins del pla d'estudis. Els alumnes poden escriure cançons rap per tal que els ajuden a entendre els temes de literatura. Poden realitzar collages de diferents grandàries que els permeten apreciar les aplicacions pràctiques de les matemàtiques. Les representacions teatrals poden caracteritzar moments clau de la història, mentre que els moviments de dansa aclareixen punts elementals de la ciència. Algunes d'aquestes escoles han rebut premis a l'èxit acadèmic.

      Pedagogia Waldorf (a tot el món, també a Espanya): en aquest mètode es treballen les conductes de serenitat, capacitat de reacció, imaginació i sensibilitat artística, solidaritat i tolerància entre d'altres. Un pes molt important tenen l'art, les llengües estrangeres i la gramàtica a partir de contes de fades, faules, llegendes populars, poesies, etc., amb les quals el xiquet va adquirint la formació. El joc com a element indispensable, és un altre fonament utilitzat, ja que jugar significa percebre amb tots els sentits, posar en moviment tot el cos, ser actiu. Per tant, les arts i les habilitats pràctiques juguen un procés fonamental en el procés d'educació Waldorf. No se les considera luxes, sinó una part essencial per al creixement i desenvolupament humà.

Comptat i debatut, atesos els desafiaments que hem d'afrontar a tots els nivells, l'educació no necessita que la reformen: necessita que la transformen. I la clau per a la transformació rau en el potenciament de les qualitats següents:

            -aprenentatge emocional i social

            -capacitat crítica

            -creativitat

        -personalització de l'educació: descobrir els talents individuals de cada xiquet, col·locar els estudiants en un entorn en què vulguen aprendre i puguen descobrir de manera natural les seues vertaderes passions.

La llibertat de ser

     —L'art et fa sentir que pots fer qualsevol cosa realment.

     —Hi ha cap altra cosa que et faça sentir així o només l'art?

   —No, només l'art.

   Aquesta afirmació contundent és d'un xiquet de nou anys, Ryan, malalt de leucèmia. A l'hospital, a banda del tractament mèdic, rep també classes d'art gràcies a una ONG nord-americana, Tracy's Kids. I en la vivesa dels seus ulls i la seguretat amb què parla, sabem que realment l'art té un poder curador. És el que intenta mostrar-nos un reportatge de la BBC: The Power of Art: Can creativity cure the sick? (El Poder de l'Art: pot la creativitat curar les persones malaltes?). Que la creativitat ens fa sentir millor és una cosa que tots intuïm, però el que impacta del reportatge és que va més enllà, diu que hi ha evidències clíniques d'estudis que s'han fet a la Universitat George Washington que demostren que l'art cura. Tant és així, que en aquesta mateixa universitat ofereixen un màster i uns estudis de postgrau per a formar-se com a terapeuta de l'art. I si navegueu per Internet, trobareu un bon grapat de webs d'especialistes en aquesta matèria i de testimonis reals de xiquets i adults amb discapacitats, càncers i altres malalties que han millorat gràcies a la potenciació de la creativitat. Fins i tot hi ha l'ONG Terapeutes de l'art sense fronteres. 

   Alguna cosa es va remoure dins de mi quan vaig acabar de veure el reportatge. I és que, com a escriptora, em sent molt identificada amb la percepció de Ryan. Quan escric, sent que accedisc a una part de mi més sàvia, més lliure i, sobretot, més vasta. Sense limitacions. És com obrir una porta i abocar-te a un paisatge infinit. Tot és possible. Hi ha nombrosos testimonis d'escriptors i artistes (vegeu l'entrada "És el poeta la veu posseïda dels Déus?", desembre 2011) que senten fins i tot una mena de trànsit quan creen: entren en un estat de consciència que no té res a veure amb l'ordinari perquè es percep el món d'una altra manera; es perd la noció del temps, en la ment apareixen connexions inusuals entre les coses, emergeixen sensacions i sentiments que teníem arraconats. Fet i fet, s'arriba a una major claredat, una percepció global i més connectada de les coses i de les idees, una intuïció més esmolada, uns coneixements que no semblen nostres... crear és com pouar en una part més elevada de nosaltres, il·limitada i sàvia. El desconcert d'accedir a un estat tan diferent de la percepció "normal", fa que alguns artistes afirmen, com el pintor futurista Carlo Carrà, el següent: «Sé perfectament que sols en alguns instants feliços sóc prou afortunat per a perdre'm en el meu treball. El pintor-poeta sent que la sua vertadera essència immutable procedeix del regne invisible que li ofereix una imatge d'eterna realitat... Sent que jo no existisc en el temps, sinó que el temps existeix en mi. També m'adone que no se m'ha concedit la capacitat de resoldre el misteri de l'art d'una forma absoluta. No obstant això, em sent inclinat a creure que estic a punt de posar les meues mans en l'esfera divina.»

   És curiós constatar que si la creativitat ens fa sentir més lliures, és perquè hi ha alguna cosa que ens empresona. Si ens fa sentir més il·limitats, hi ha alguna cosa que ens limita. Si ens sentim més savis, és perquè alguna cosa ens està impedint l'accés a la intuïció. Al capdavall, hi ha una part de nosaltres que ens imposa control. I no és gens difícil deduir què ens està constrenyent: la part racional, lògica, analítica, quadrada i encaixonada en uns paràmetres esquifits i esbiaixats de la realitat. Tothom s'ha vist alguna vegada dividit entre la raó i la intuïció, entre el sentiment i l'analítica. I realment és així, segons assegura la neurociència. Dins del cervell tenim dos hemisferis, l'esquerre i el dret, amb funcions i percepcions ben diferenciades. Amb l'hemisferi dret podem imaginar, entenem les metàfores, somiem, creem noves combinacions d'idees. El dret processa la informació de manera global, partint del tot per a entendre les distintes parts que componen aquest tot. És intuïtiu en compte de lògic, pensa en imatges, símbols i sentiments; té capacitat imaginativa i fantàstica, espacial i perceptiva.  En canvi, l'hemisferi esquerre processa la informació analíticament i seqüencialment, pas a pas, de manera lògica i lineal. L'hemisferi esquerre analitza, abstrau, compta, mesura el temps, verbalitza, pensa amb paraules i amb nombres, és a dir, conté la capacitat per a les matemàtiques i per a llegir i escriure.

   Com a resultat d'aquests descobriments sorprenents, sabem ara que malgrat que continuem sentint-nos un sol ser, els nostres cervells són dobles, i cada meitat té la seua pròpia forma de coneixement, la seua pròpia manera de percebre la realitat externa. Podríem dir, en certa manera, que cadascun de nosaltres té dues ments, dues consciències, connectades i integrades pel cable de fibres nervioses que uneix ambdós hemisferis (corpus callosum). Els hemisferis poden col·laborar entre ells, treballar per separat i, evidentment, també pot haver-hi conflicte, quan un d'ells intenta fer allò que l'altre sap que pot fer millor. A més, sembla que cada hemisferi té una manera d'"ocultar" coneixements a l'altre. L'estat ideal seria l'harmonia entre els dos hemisferis, per tal que el ser humà tinguera a l'abast totes les capacitats que li són pròpies, que són moltes. Però no és el nostre estat actual. El llenguatge i la paraula estan estretament lligats amb el pensament raonat i amb altres funcions mentals elevades que distingeixen el ser humà de la resta de criatures, i per això els científics del segle XIX consideraren que l'hemisferi esquerre era el dominant, i el dret el subordinat. L'opinió general, que va prevaldre fins fa molt poc, era que la meitat dreta del cervell estava menys avançada, menys evolucionada que la meitat esquerre; una mena de bessó d'inferior capacitat dirigit i mantingut per l'hemisferi esquerre, el verbal. En paraules del neurocientífic Roger W. Sperry: "La qüestió principal és que semblen existir dos modes de pensar, el verbal i el no verbal, representats respectivament per l'hemisferi esquerre i el dret, i que el nostre sistema educatiu, així com la ciència en general, tendeix a menysprear la forma no verbal de l'intel·lecte. El resultat és que la societat moderna manifesta una discriminació en contra de l'hemisferi dret".

  Una discriminació que ens està impedint gaudir d'habilitats i potencialitats que ens enriqueixen enormement. Amb la manera de processar la informació usada per l'hemisferi dret, es produeixen flamarades d'intuïció, moments en què "tot sembla encaixar" sense haver d'explicar les coses en un ordre lògic. Sentim com una mena d'il·luminació sobtada, com li ha passat a nombrosos científics al llarg de la història, des d'Arquímedes a Einstein. Aquest és l'estil de l'hemisferi dret: intuïtiu, subjectiu, relacionador, holístic, intemporal. És, també, el mode desmanegat, emocional, imprevisible, amb una mode d'accés al coneixement no reduïble a patrons, a cap lògica, és a dir, no controlable. En aquest hemisferi t'has de deixar dur, acceptar el fet de no saber d'on prové el nostre coneixement, acceptar que no hi ha control, la qual cosa ens espanta. És per això que la nostra cultura l'ha tendit a ignorar. Per exemple, la major part del nostre sistema educatiu està dirigit a cultivar la part verbal, racional i temporal de l'hemisferi esquerre, amb la qual cosa deixa oblidat mig cervell de cada estudiant.

   Tal com està dissenyat actualment, amb preponderància de les assignatures verbals i numèriques, el sistema educatiu no pot ensenyar el mode de coneixement de l'hemisferi dret. Al cap i a la fi, aquest hemisferi no té massa bon control verbal. No es pot raonar amb ell. No se li pot fer que diga cap cosa lògica. No se li donen bé les seqüències: començar pel principi, fer el pas següent, i després el següent. Ell comença en qualsevol part o ho fa tot alhora. A més, l'hemisferi dret no té un bon sentit del temps i no sembla comprendre el que s'entén per "perdre el temps", com fa el sensat hemisferi esquerre L'hemisferi dret no val per a classificar ni per a posar noms. Sembla considerar les coses tal com són en el moment present, amb tota la seua fascinant complexitat. Em pregunte com serien considerats els xiquets amb Trastorn de Dèficit d'Atenció, hiperactivitat, dislèxia, etc., en un sistema educatiu que integrara les característiques i manera de procedir de l'hemisferi dret.

   Tot i que els educadors són ara més conscients de la importància del pensament intuïtiu i creatiu, els sistemes escolars en general continuen estructurats a la manera de l'hemisferi esquerre. Tot està ordenat de manera rígida en cursos, cicles, horaris... A més, el coneixement està compartimentat en assignatures i avaluacions amb la qual cosa l'alumnat no arriba a tindre una visió global i unitària del que sap, no relaciona les coses que aprén.  I es potencia sobretot capacitats com la memòria i la lògica. En aquest sistema tan estructurat i estàndard no hi ha lloc per a la diferència, les necessitats específiques de cada alumne, per a l'espontaneïtat i la inventiva. I tot el món té la sensació que alguna cosa va malament. El cervell dret —el somniador, l'artífex, l'artista— es perd quasi totalment en el nostre sistema educatiu. Pot ser que hi haja alguna assignatura més artística (música, dibuix...), però és molt improbable que trobem cursos d'imaginació, de visualització, de percepció espacial, de creativitat com a tema a part, d'intuïció, d'inventiva... Per descomptat, coneixem molt bé els efectes d'una educació inadequada en l'aspecte verbal i numèric: l'hemisferi esquerre mai sembla recuperar-se del tot i l'estudiant pot quedar endarrerit per a tota la vida. Què ocorre aleshores a l'hemisferi dret, que pràcticament no rep cap atenció? I més encara: ¿Què passarà quan s'aplique el nou model educatiu Wert, que bandeja les matèries artístiques i potencia les matemàtiques i la llengua? Potser ara que els neurofisiòlegs han aportat una base teòrica puguem començar a construir un sistema escolar que ensenye a tot el cervell.

   Així doncs, ens sentim limitats, escindits, vivim amb unes capacitats com la raó i la lògica que són necessàries, però totalment insuficients per a ser feliços. Percebem que no som complets, que hi ha una part de nosaltres mutilada, amb l'ansietat i el sofriment que això comporta. No és gens estrany que quan desfermem la creativitat o fem cas de la intuïció sentim tanta vitalitat, obertura i alleujament. És la llibertat de ser qui realment som, l'alegria de poder comptar amb parts de nosaltres que ens semblen màgiques de tan poc usades. Som molt més del que la part esquerre del cervell s'entesta a fer-nos creure. Actualment la ciència està demostrant que potenciar aquesta part dreta, com ara la creativitat, té efectes curadors. Quines altres potencialitats mutilades tenim dins? Quins secrets?