dijous, 18 de juliol de 2013

L'educació prohibida


       Com vaig comentar en una entrada anterior, m'havia passat tota la meua vida laboral com a docent intentant encaixar en el sistema educatiu i pensant que la insatisfacció i impotència que sentia es devia a la meua malaptesa o al meu inconformisme, que abans considerava un tret negatiu. No va ser fins a l'última substitució que vaig fer a principis d'any en un col·legi concertat que vaig despertar del tot, que vaig ser plenament conscient del que succeïa.
       Em va tocar ser tutora d'un grup de primer de batxillerat contra el qual la directora ja m'havia previngut el primer dia subtilment, en un intent de no condicionar-me negativament. Però pels comentaris i la mirada desesperada del professorat amb què em trobava pels corredors camí de l'aula vaig saber que es tractava d'un grup realment difícil (indisciplina, actitud desafiadora, poc interés a atendre, molts suspensos, gran quantitat de faltes d'assistència, molta xarrera a classe...). Quan vaig entrar a l'aula, efectivament, vaig veure un alumnat amb molt poques ganes d'atendre i moltes de jugar i de xarrar, i fins i tot amb una actitud hostil. Excepte la cap d'estudis, la majoria del professorat m'havia aconsellat ser dura i no passar-ne ni una. Però dins de mi intuïa que imposar disciplina no era la millor opció, ja que l'actitud desafiadora es devia precisament a aquest intent de disciplinar-los. I a mi tampoc se'm donava bé ser autoritària: anava contra els meus principis obligar a aprendre. Així que els vaig proposar: "Voleu que siga una professora enrotllada, o una professora energúmena? M'és igual si voleu atendre o no, només vull que deixeu que la gent que tinga realment interés puga escoltar la classe. La resta, podeu fer la sesta si voleu, però no molesteu. Us propose un tracte: no em molesteu i jo no us molestaré. És decisió vostra". I amb gran estupor per part meua i de la resta de professorat, la cosa va funcionar més o menys. Com que no se sentien obligats a comportar-se d'una manera determinada ni se'ls pressionava perquè estudiaren o atengueren, se sentien més còmodes a la meua classe. I realment em vaig sentir respectada, perquè jo els deixava ser. Al cap i a la fi, jo tampoc encaixava en el sistema educatiu: em sentia més a prop d'ells que del professorat. Els entenia a la perfecció: ni m'agradava la disciplina, ni passar tantes hores seguides al centre (maleït horari intensiu), ni haver d'explicar un temari tan infumable, uns continguts que no els servirien per a res en la vida. Vaig estar uns dies observant-los i deixant-me guiar pel meu interior. I vaig anar veient el que realment passava: hi havia un bon grapat d'alumnes que no atenien, xarraven i desafiaven el professorat perquè estaven perduts, desorientats: no sabien el que volien. En una tutoria els vaig preguntar si realment  tenien tots intenció d'anar a la universitat, i em va sorprendre la rotunditat i unanimitat de l'afirmació, que contrastava amb l'alt grau d'absentisme i assignatures suspeses. Quan els vaig anar coneixent millor em vaig adonar del grau tan elevat de competivitat que hi havia entre ells, de l'exigència tan forta d'arribar a "ser algú", que per a ells es traduïa en la consecució d'una carrera universitària. D'altra banda, la resta del professorat ressaltava la seua manca de motivació, la seua desgana; però això era un tret comú a tot l'alumnat, també entre el grup més "aplicat". L'única cosa que els diferenciava era el grau d'adaptació al sistema: toleraven millor la disciplina perquè tenien més clar que necessitaven traure nota per a poder entrar en la universitat. Però la desmotivació i la manca de ganes d'aprendre era general a tot l'alumnat.



       Aquesta absència absoluta de motivació em va trasbalsar tant que, saltant-me tots els protocols, en una tutoria els vaig demanar de manera directa i sincera què els passava, què era el que no funcionava. I aquestes van ser algunes de les respostes:
       -"El professorat no ens escolta, no té en compte el que pensem o volem".
       -"El que ens fan aprendre no ens serveix per a res en la vida: ens obliguen a aprendre coses que no ens interessen".
       -"Com pretenen que estiguem des de les 8 del matí fins a les 3 de la vesprada tots quiets a classe i atenent?".
       -"Ens rebel·lem perquè estem farts que estiguen sempre dient-nos que som el pitjor grup i imposant-nos càstigs i disciplina. Ens comportem malament perquè el professorat ja ve amb una actitud hostil cap a nosaltres. És un cercle viciós".
       -"Professorat i familiars ens diuen que hem de comportar-nos i tindre valors, però no ens diuen com, ni tampoc ens donen exemple".
       -"Les classes són poc pràctiques i avorrides, i ens exigeixen memoritzar molts fulls de teoria que després oblidem al cap d'uns dies".
       Per tot el que vaig escoltar, vaig decidir que estaria bé que veren "La educación prohibida", documental crític amb el sistema educatiu (vegeu la llista d'Enllaços interessants de la dreta), per tal que no se sentiren tan sols en la seua frustració. Com que els va interessar tant, els vaig oferir l'opció de fer-ne un treball, una mena de reflexió personal sobre el que pensaven de l'educació que rebien relacionant-ho amb el que havien vist en el documental. El resultat va ser molt instructiu per a mi i per això us transcric alguns fragments que em van cridar l'atenció:

*     Sobre el sistema educatiu en general, els continguts i la metodogia de les classes:
       -"Des de la meua vivència personal, no és que el format educatiu siga dolent, sinó que no està ben adaptat als temps actuals ni ens està formant ni preparant d'acord amb els cànons que necessita la societat sinó amb els que han estat funcionant fins ara".
       -"El mètode d'educació actual és massa lineal. Vull dir que des que som xicotets (com també expliquen a la pel·lícula) se'ns obliga a estudiar a tots el mateix, sense tenir en compte les nostres capacitats. Amb els anys això fa que la gent es vaja desmoralitzant, ja que creuen que no són bons per a res, quan en realitat hi ha moltes coses en les quals són bons, però aquestes coses no es potencien".
       -"La gran majoria dels alumnes no estudia per aprendre, sinó per aprovar. Personalment crec que seria millor dividir l'educació segons els interessos de cada persona, ja que això faria que tinguérem ganes d'aprendre, no simplement d'aprovar, i d'aquesta manera no hauríem d'estudiar obligatòriament coses que mai farem servir en la nostra vida professional".


*     Sobre el mètode de qualificació i avaluació:
       -"El mètode de qualificació per nota pot arribar a desmoralitzar els alumnes ja que, com diu la pel·lícula, "ets un número", i això en realitat no és així. Una persona que trau 10 realment no és bona en tot, i una persona que trau 4 pot ser molt bona en determinades coses que no es qualifiquen".
       -"Ara m'adone de la gran combativitat amb la qual la gent lluita per aconseguir més nota que els altres, per exemple, sense limitar-se al seu propi creixement i superació personal. [...] La part dolenta, el problema és molt major i fins ara l'he estat acusant: les notes ens fan infravalorar-nos, ens fan posar-nos barreres inconscients en alguns temes, matèries o, fins i tot, en la nostra manera de ser".
       -"Jo crec que és una mesura covard posar exàmens, perquè si els docents estigueren segurs que a l'hora de donar la matèria ho han fet bé, nosaltres (que per descomptat no anem en contra del professor, cosa que molts creuen) amb la ment oberta i estimulada ens quedarem amb la idea principal i a partir d'eixe moment s'haurà despertat en nosaltres un sentiment quasi inconscient de curiositat i desenvoluparem la idea de moltes maneres i totes elles vàlides. I així, d'aquesta manera aprendríem, que és bàsicament allò que es busca en l'educació: un aprenentatge".

*     Sobre el tracte entre el professorat (i món adult en general) i l'alumnat:
       -"Realment en molts aspectes a nosaltres, els alumnes, se'ns té molt poc en compte, i no els importa la nostra opinió, quan en veritat, és el nostre futur el que està en joc".
       -"Moltes vegades des dels ulls de l'alumne es nota un alt grau d'incomprensió per part del professor. En l'adolescència lluitem amb milers de facetes noves dins de nosaltres que no sabem manejar, lluitem amb els nostres conflictes interns, amb les hormones, amb els estudis, exàmens i qualificacions, la pressió de ser el millor, els amics, els pares, la nostra part de xiquet que cada vegada es va reduint més tal com es fa més gran un adult prototip, modelat i manejat al servei dels cànons de formalitat i ordre que són completament falsos i superficials, ja que per dins tot és un caos. Si afegim els constants esbroncs dels adults per frenar molts dels impulsos que tenim i no són només dolents, la cosa es complica molt."

*     Reivindicacions d'una educació que els done més llibertat de decisió, que els incentive a aprendre i que, a més, els ensenye a conduir-se en la vida:
       -"La capacitat d'escollir la tenim des de molt abans del que la gent es pensa. No parle de fer eleccions com la de continuar estudiant l'ESO o no, ja que per a això encara estaríem motivats per la nostra part de xiquet. Parle de les eleccions de les assignatures, de matèries que volem cursar, dels camps de les matèries en què volem aprofundir, perquè no som bèsties que necessiten que les domestiques sense cap inquietud més que la de passar-ho bé. Som molt conscients d'allò que és bo per a una part de nosaltres i el que és bo per a l'altra, i també podem distingir entre el que volem i el que hem de fer. Per descomptat que no tots som iguals ni tenim la mateixa capacitat de raonament i maduresa, però jo crec que tots estem capacitats per a gaudir de l'educació".
       -"Massa normes, massa obligacions i molta falta de potenciament d'automotivació i llibertat".
       -"Ens sabem tota la teoria de ser uns alumnes, persones, companys, fills, amics i treballadors models des de xicotets, però no tenim una referència ni una guia al posar això en pràctica, només en temes relacionats amb la religió".
       I després ens queixem del comportament dels adolescents i del fracàs escolar. Podem dir que la culpa és del sistema educatiu, però el que falla va fins i tot més enllà del sistema educatiu actual. Falla la base: la concepció de què és educar. No és intentar per la força que l'alumnat memoritze uns continguts d'utilitat més que dubtosa en la seua trajectòria vital i laboral. No és imposar-los unes matèries i un temari sense donar-los opció a triar, a opinar sobre el que els interessa. Tampoc és tractar-los a tots iguals sense tindre en compte les diferències i l'especifitat de cadascú. Educar no és intentar domesticar-los com si foren bèsties que només volen passar-s'ho bé. Com deia una alumna en un dels fragments, els adults sempre estem intentant frenar els impulsos dels més jóvens sense tindre en compte que no tots aquests impulsos són roïns. Els jóvens sí que tenen inquietuds, tenen interessos i curiositat per a aprendre. Som els adults que no ens els escoltem. I, com deia una altra alumna, és el seu futur el que està en joc. Però, sobretot, educar no és sols entrenar la ment: els jóvens estan reclamant que els ensenyem a viure, que els donem una guia per a la complexitat de la vida, la qual cosa implica educar també la seua part emocional, intuïtiva i creativa. Això sí que els motivaria. Però, com diuen en el documental, la vertadera educació està prohibida.
    





      

Cap comentari:

Publica un comentari